UN TOMB PER LA VIDA

La infantesa la vaig passar al Raval de Barcelona. Nascut en festa major, batejat a la parròquia de Betlem, vaig aprendre a caminar amb el meu avi Antonio a la Rambla, on anàvem cada dia a collir aigua de la font de Canaletes. Vaig començar l'escola als 3 anys, no la guarderia, l'escola. Vaig estar sobreescolaritzat no sé perquè. Era una escola municipal del barri, típica del franquisme, la Milà i Fontanals. Llavors hi havíem paios catalans, gitanos catalans, i immigrants castellans i gallecs, sense saber que ho érem. Avui dia és un institut amb més de 100 nacionalitats entre el seu alumnat.

Com el Manolo i tants de nosaltres, sóc un xarna, un fill d'immigrats dels 60. Sóc el primer nascut català de la meva família extensa, doncs ja sabeu que els estremenys emigraven en massa, tots els germans i cosins l'un darrera de l'altre. Vaig parlar català des de petit, no perquè el parléssim a casa ni a l'escola, sinó perquè feia molta vida amb uns veïns menorquins que tenien 11 fills, dels quals 2 bessons venien amb mi a escola. Fins a arribar a l'adolescència no vaig saber què significava que una llengua estigués prohibida i fos aliena a la meitat de la població. Tampoc no vaig adonar-me que parlava un català diferent que no era d'aquí. Encara avui dia dic paraules menorquines com xoc per guix, vinjolita per oreneta o mumare per ma mare. No és per dir-ho, però ballo bé i és gràcies a la convivència amb els gitanos del Raval, era molt amic d'un nebot del Peret i els Amaya eren veïns meus.Vaig "treballar" des de petit, casa meva al Raval era un taller de costura i jo seia al terra "hilvanando, deshilvanando y pegando entretelas".

Recordo absurditats naturals de l'època, com que mon pare militava a Comissions Obreres i no en parlava a casa; com que a casa es gairebé no es parlava de política i de la història recent i costava ser crític i comentar el Telediario; o com que jo sortia als vespres amb una colla de veïns del Psuc a enganxar cartells clandestins sense que a casa se n'adonessin. I tot això amb la sintonia de l'Helena Francis, els Payasos de la Tele, Planeta Azul, Historias de un Pueblo, Pipi Calzaslargas, Borriquito como Tú i l'Himno Nacional.

Els immigrants van prosperar i van passar de la pensió del carrer de la Riereta al pis de lloguer del carrer Tallers, i d'aquí a un pis de propietat a l'Esquerra de l'Eixample. Grosso error. El canvi de barri em va sentar fatal, vaig perdre els amics i el meu paisatge, la vida era tan diferent ! D'un barri popular antic de classes obreres amb més gent al carrer que a les cases, vem passar a un de burgès on no coneixia ningú. I de seguida a l'institut Maternitat.

Mon pare va ser dels que es van tancar més d'un mes a la Seat el primer cop que van fer acomiadaments. Va morir un treballador a trets per la policia a cavall manada pel Martín Villa. Aquell mes i escaig anava cada nit en bicicleta a veure mon pare rere les reixes de la fàbrica, li portava el sopar en una carmanyola. Aquí jo tenia 16 anys. D'entre les absurditats naturals de l'època, em recordo amb el jersei bandera estremenya que recorda el Manolo, que m'el va fer la meva padrina Chari, a les manis indepes del Fossar de les Moreres. Per cagar-se.

Quan mon pare és acomiadat de la Seat, amb la idemnització, decideixen reemigrar i tornar a Extremadura, i ho diuen així tan panxos tot sopant. Em vaig quedar glaçat i vaig dir que trucaria la padrina Chari o la tieta Telesfora per quedar-me amb elles. Finalment la família no va reemigrar.Suposo que entre el meu caràcter tímid i la trencadissa d'amics amb el canvi de barri, havia arribat a l'institut amb una por terrible de no fer amics. I vaig trobar una colla preciosa que la feien la Marga, la Susanna, el Javier, el Pau, la Montse, la Mamen, l'Emilio, ...

En aquesta commemoració-celebració dels 30 anys de Maternitat ens estan faltant els primers temps, els professors, pares, mares i alumnes que vem anar al Pavelló Rosa a netejar-lo durant més de mig any. Tot això ho va impulsar un senyor baixet i de pell torrada que ens feia de professor voluntari de música i era pare d'alumne. No sé si m'ho invento, però crec que se'n deia Marratxí o una cosa semblant. Falta aquest senyor i falten records d'aquestes brigades de neteja.I mentres, pels vespres, féiem Bup diürn a una escola d'Egb on jo havia fet 8è. Quin absurd !I vem tenir un edifici preciós, modernista, amb història tèrvola, abandonat, amb un pati amb arbres, amb espais tancats que exploràvem, ...

I l'entorn de l'institut ple de cames de futbolistes, cames de prostitutes, cames de senyors casats que van amb prostitutes, cames d'infermeres, cames de parturientes, cames d'universitaris i universitàries, cames de travestis, un hotel de luxe i un cementiri ...I uns menjadors del Seu i un parc dels Ciervos i una discoteca Lassèrium. Tot el que es va coure en aquests tres espais, la cocció pròpia adolescent de petons furtius, de morrejos descarats, de nòvies amunt i nuvis avall, me la vaig perdre força, cosa natural en un adolescent homosexual de l'època.

I tota la moguda de l'època, viscuda amb els nostres ulls : Comença l'autonomia, comença la televisió catalana (Suel·len ets una bandarra), el Cambio de Felipe, el 23F, les vagues per les lleis d'educació, la lluita antimili, l'antiOtan, l'antinuclear, per les Cotxeres de Sants, el tema de la llengua, ...I com deia el Manolo : "I quina barreja de procedències, un espectacle meravellós : els alumnes proveníem d'Hospitalet, de Sants, de les Corts, de Sarrià ... Pijos, xarnegos, progres, normals, anormals, paranormals ... De tot i ben barrejats i ens vàrem entendre".

Per a acabar, com que aneu explicant què heu fet més personalment, us diré que vaig estar casat sense papers 11 anys durant la vintena i que no he tornat a emparellar-me. No he tingut fills, mai he volgut, i ara tinc aquella sensació a la panxa ... tant amoïnadora de ganes de ternir-ne. He viscut temporades al Brasil, 1 any a Flandes, 4 a Granollers i vaig molt al Marroc, sobretot a l'estimada Tànger. De la resta, sempre fastigosament barceloní, visc al Poble Sec.

A primers de juny va trucar-me el Manolo dient "soy Manolo García García" i el vaig conèixer a la primera més de vint-i-cinc anys després de no veure'l ni sentir-lo. M'ha fet recordar moltes coses el cabró del Manolo.

Setmanes més tard moria la meva àvia Justa, la persona més important en la meva vida, que m'ha fet recordar molt més. Permeteu-me que li dediqui tots aquests records a ella, a mi agüe: Justa era una inmigrante extremeña, analfabeta, huérfana y trabajadora desde los 8 años. Con ella aprendí a cocinar, a abrazar, a doblar la ropa, a hacer la cama, a vestirme. Recuerdo el calor de calzoncillos y camisetas que había calentado en el brasero mientras me bañaba los sábados por la mañana con Helena Francis en la radio. Sus croquetas, migas, viernes de cuaresma, arroz con bacalao, sopa de tomate y de ajo. Una mujer sencilla y simple, honrada y trabajadora. Nunca habló ni entendió catalán, pero era culé, catalanista e iba a misa en catalán. Me gustaba esconderme y asustarle, chillaba y me gritaba "¡Pero qué Mariconazo eres!" y entonces se presignaba. Siendo siempre pobre, siempre se peinó muy bien y llevaba tacones, aunque siempre vistió de luto, de negro. De ella heredo cierta resignación, la resistencia al dolor físico, austeridad, creo que también la timidez y la discreción y, desde luego, el gusto por el café torrefacto, el vinagre y la sal. Y un sinfín de problemas digestivos hereditarios.

Gràcies a tothom, Vicenç.