EN QUÈ TREBALLES?
La Carina ha encetat un nou tema: a què ens dediquem. Esperem els vostres comentaris
LA CARINA HA DIT:
Avui 11 de Setembre, la DIADA,faig aquest comentari perquè m'ha tocat treballar.
Seguint la petició de Manel d'escriure sobre algun tema que sigui interactiu, us diré que des d'el començament d'aquest projecte m'ha interessat o intrigat molt la professió o dedicació de tots els ex-companys de la nostra generació.
Comparats amb les generacions que pugen ara, penso que nosaltres no hem tingut les coses tan fàcils ni ho hem tingut tot des de petits;ens hem hagut de buscar la vida i compartir moltes coses amb els germans o amics. Ho dic perquè penso que els nens-joves d'ara són molt diferents a nosaltres en quant a la seva actitud davant la vida.
Després d'aquesta reflexió us explicaré que sóc infermera d'urgències des de fa 22 anys i que ara estic a pediatria fa 1 any, també a urgències. (des de que es va inaugurar el servei). Malgrat els horaris i torns (he treballat 20 anys de nit),m'agrada la meva feina.
Tinc curiositat de saber a què us dediqueu i si us agrada.
Salutacions a tots.
EL MANEL GARCÍA HA DIT:
Jo vaig fer el manta fins els 25. O sigui que no vaig ser tan diferent als nanos d'ara. Després vaig entrar a treballar a presons i un cop a dins em vaig dedicar al sindicalisme. He estat uns 9 anys "alliberat" negociant acords sindicals -acords generals per tots els funcionaris de la Generalitat, acords de veterinaris, de bombers, de presons, convenis pel personal laboral...- Em vaig cansar i he tornat a fer de funcionari de presons, ara sóc cap d'unitat a la Model i, la veritat, m'agrada la feina. És antropologia pura i dura. I m'agrada que Carina hagi obert el tema perquè així ho dic aquí i no ho he d'explicar un per un.
Petons
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
54 comentaris:
Jo treballo en el departament d'educació d'un museu. Preparo activitats per escolars, famílies, gent gran, material per a docents...
Mireia Mayolas
Soc dissenyador gràfic col·legiat (Col·legi Professional de Disseny Gràfic de Catalunya). Vaig estudiar Història de l'Art, desprès disseny gràfic a l'escola privada Elisava. Vaig muntar el meu estudi de disseny a Sant Sadurní d'Anoia i desprès es va traslladar a Vilafranca del Penedès. Ara fa un any hem van fer una oferta per treballar a una editorial, vaig vendre la meva part de l'estudi. Treballo als matins a l'editorial com cap de disseny, per les tardes treballo com freelance en projectes web, llibres electrònics i presentacions multimèdia i per les nits dono classes de disseny i pàgines web (tècniques i programes).
Hola!
Veig que s'ha començat a animar la gent!
Em vaig oblidar de dir que mentre treballava d'infermera vaig estudiar Graduat Social (avui Relacions Laborals).No tindria gaire importància sinó fos perquè al primer curs em vaig retrobar amb J.José Montero(ex de la Maternitat).
Quina il·lusió em va fer!Després de tants anys estudiàvem una altra vegada junts!.
Tot va ser col·laboració entre nosaltres,ens passàvem els apunts i ens informàvem de les noves notícies de la facultat els dies que no podíem anar a classe.Així dona gust estudiar!
Anyoro aquells temps!
Potser més endavant tornaré a la Universitat a estudiar Filologia Catalana(fa temps que ho tinc en ment).
Petons a tots.
Hola, soc l'Emili López (mini).
Profesionalment em dedico a la formació d'empresa, la qual cosa vol dir que faig de profe de gent adulta (no penseu que son millor que els nens).
Des de fa 15 anys soc a una coneguda empresa catalana d'assegurances (diuen que ho arreglem tot, tot i tot)
Fins el dia 27!!! (quines ganes que tinc de que arribi)
Hola, sóc Anselm, el de la pipa. Al començament hem vaig decidir per Treball Social (Assistent Social en aquells temps). Però a la vista de les 4 iaies que encara anàven de beneficència i enyoraven el passat, vaig decidir fer d'educador social i vaig entrar en el món de les presons (inaugurant l'infermeria l'any 1991!). Al cap de 2 anys i com la política laboral era no fer fixe a ningú hem van oferir un lloc diferent: vigilància (bé, con tal de seguir treballant aquí dins ja arrivaría la meva hora, ja!) Vaig acceptar i tant aviat vaig poder: excedència. Al tornar vaig fer el concurs de promoció interna i ara treballo com a Treballador Social al departament d'Ingressos atenent a tothom que arriva des de fa ja 2 anys (i el que hem resta pel que intueixo!) a on gaudeixo molt de la meva feina. Tot i això els meus horitzons s'amplien amb un Postgrau en Mediació per la UAB (ja realitzat) i enfocs nous i valents. Però bé, ja en parlarem de tot plegat.
Una abraçada a totes i tos i ens veiem el 27!
Sóc Educador Social i treballo sobretot amb adolescents,també amb adults, joves i infants. La feina pagada la faig al barri de Sant Roc de Badalona, i la feina voluntària al Raval de Barcelona i una mica pertot.
Vaig repetir diversos cursos i no tinc el títol de Bup. Així que no vaig fer res d'estudis superiors, llevat de 4 anys d'oient a Filologia Portuguesa.
He treballat de paleta, d'administratiu, de cambrer, d'agent de viatges, de traductor-intèrpret i d'Educador Social.
Als trenta i molts vaig saber que aquesta darrera era la meva professió i em vaig col·legiar com a Educador Social habilitat per l'experiència.
L'Adolescència ... ahhh !
L'Edat Adulta ... aghghgh !
Vaig estudiar empresarials i desprès em vaig enganxar a econòmiques...en acabar vaig començar a treballar en la farmàcia del meu marit i la vaig portar durant 13 anys!(fins que va morir) també portava la contabilitat i compres aixi com relacions publiques de la discoteca del meu marit. Ara no treballo he tingut 2 nenes més ( ja en tenia un nen) que tenen 5 i 2 anys i mig i em dedico a la seva educació.Formo part a l´AMPA de l´escola i també de la junta d´una associació d´acollida de nens d´orfanats russos, fem acollides estivals i ara estem intentar fer una acollida d´estudis. Fa 4 anys que fem aquesta acollida i sempre tens el mateix nen o nena.
entre mig he fet cursos i masters però ja veieu...quan trobes una feina que es interessant, l´horari es imcompatible amb la família i has d´escollir...
Jo sóc mestra de pàrvuls i treballo a les escoles públiques. Abans d'estudiar per acabar fent això vaig estar treballant en tot: una empresa d'abrics de pell, classes particulars, barwoman, dependenta en una botiga d'animals -aqui vaig passar una pila d'anys-. En fi, feina que em queia a les mans, cosa que probava. Em vaig apuntar a fer magisteri per continuar vivint amb el meu xicot i vaig marcar les caselles sense mirar. Seguia "a groso modo" les indicacions de la noia de secretaria. Després em vaig apuntar a fer substitucions a la gene i, quan em van cridar per anar a treballar vaig descobrir el que avui dia és la meva vocació més gran. Vaig anar a parar a una escola d'integració de Barcelona on en aquell moment només hi anaven gitanos, avui dia estic a la vora de casa meva, a l'Hospitalet i enguany em torna a tocar P-3...hauré de parlar amb la Mireia Mayolas...ha ha ha! Fins el 27, una abraçada.
Estic ENCANTADA !! Sencillament: M’ENCANTEU.
Ha estat per mi una sort i un plaer coincidir amb tots vosaltres en el mateix temps, lloc i circumstàncies: El Pabelló Rosa de la Maternitat.
Això comença a ser un excel•lent estudi sociològic i per tant antropològic i etnològic amb moltes possibilitats virtuals.
Us demano perdó. Ho sento, no se fer un resum resumit i menys parlant de mí i de vosaltres per dues raons. (1- Sóc sumament egolatre; 2- Sou els meus alumnes preferits).
Vaig prenent notes per si cal posteriorment propossar-se fer una tesi doctoral a partir de l’experiència descrita i viscuda per un grup concret de persones, vosaltres i nosaltres, a Barcelona, anomenat ”IES Maternitat”, que vam viure intensament i cadascún a la seva manera el transcurs dels temps i la seva vida fins a l’actualitat.
Que tot s’ha produit espontàniament, així ho penso, amb motiu de l’organització d’una trobada que serà el 27 de setembre de 2008, per celebrar el 25è aniversari de la finalització dels vostres estudis de batxillerat.
Bé, vaig a fer la meva aportació:
Actualment estic jubilada després d’exercir durant quasi 40 anys la docència del Dibuix i les Belles Arts a l’ensenyament PÚBLIC.
Quan al juny de 1960, vaig tenir que triar què estudiar, jo em sentia capaç de fer qualsevol estudi, per exemple lletres (la llengua i els idiomes m’anaven molt bé), ciències (les matemàtiques m’agradaven i la física també), política (cosa que m’atreia molt), dibuix o artesanies (sempre estava dibuixant i per això em renyaven continuament) o quelsevol altres estudis, com ara comerç (no savia de que anava, però a casa ajudava en l’empressa familiar).
Em vaig decidir per fer Belles Arts, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, que alesmores estava al carrer Avinyó i ho vaig compaginar amb els estudis de Disseny i Ceràmica a l’Escola Massana, al carrer Hospital. Jo vivia molt aprop de les dues escoles com en un triangle.
Durant cinc anys vaig estar anant, caminant i corren sense parar desde les 9 del matí a les 9 de la nit, per poder atendre degudament els meus estudis i la meva formació. Ara mateix crec que tot va ser com en el Triangle de les Bernudes, que quan més treballes i rodoles, més t’engoleix i atrau.
I vaig quedar atrapada !!.
Atrapada per una disciplina de treball, d’esforç i dinamisme voluntariament triat. Necesitaba estar sempre en continuu moviment i procés de formació, en continua activitat vital i artística.
En acabar vaig optar per tenir un treball fixe de funcionari docent que em deixaria moltes hores lliures per fer el què em dongués la gana, posar estudi, pintar, dibuixar, fotografiar, estudiar altres coses, anar amb els amics, veure exposicions, etc, etc.
I per aixó vaig fer oposicions a Catedres de Institut, per descomptat em vaig preparar a fons, no podia fallar, em jugava el tipus i el meu esdevenidor. Va ser un repte personal i el vaig disfrutar a tope, de forma natural.
Amb 23 anys, les vaig treure, ja era Catedràtica de Dibuix, i vaig anar a parar a l’Institut de Gavà, era nou de trinca, el vaig estrenà, moltes vivències, il•lusions, activitats de tota mena al llarg dels 10 anys que hi vaig estar, entre 1969 i 1979. Tot ho podeu llegir al meu currículum professional, no ho faig més extens http://www.xtec.cat/~mpaytubi/d98/curricu/Currc-Vitae.htm
Fabulós, de somni, amb grans amics professors i millors alumnes que encara recordo i amb alguns ens veiem. La juventud es feia notar en tots.
Después vaig traslladar-me a IES Maternitat, oficialment Sant-Les Corts, i aquí ja em trobo amb tots vosaltres i va començar una etapa de convivencia, cadascú en el seu estadi del coneixement i formació. Estrenava també institut en un centre màgic, gris-gris per la pintura de les pareds, però encisador, en un entorn que em provocava imatges surrealistes, corredisses amunt i avall, rialles, sortides i viatges, a Ampúries, a la neu i algún que altre ensurt, baixes laborals, però molt i molt especial.
Jo no deixava de tenir idées noves per dur a terme noves activitats de disseny, de dibuix, adaptava els programmes al meu gust i saber, de tècniques artístiques, de projectes ceràmics, pblicitaris, etc. Els alumnes anaven passant per les classes en un continuu treball de instrucció, recerca de materials, de tècniques i materials, satisfactori, emocionant o desabedor, de gran sencilleza i esforç o de més gresca, però de treball constant.
Han estat, heu estat, en general, uns dels millors grups d’alumnes que havia tingut fins aleshores, es notava la meva experiència i més maduressa personal.
Vosaltres i les promocions següents, tot s'ha de dir. Hi havia complicitat mutua a l’hora de propossar i acceptar les activitats o els projectes. La questió era exercir tranquil•lament o no tant, la dinàmica de grups estudiada i no declarada públicament.
L’any 1990 em decideixo a demanar trasllat un nou trasllat a un altre Institut, nou de trinca també i ubicat al costat del Parc de l’Escorxador de Barcelona, anomenat igual que el Parc i posteriorment re-batejat com Ernest Lluch.
Allà em trobo amb germans d’alumnes de la Maternitat i d’altres de nous quasi tots..
He disfrutat de nou amb els alumnes que m’han hagut de suportat i a qui he intentat que els hi arribés sempre ‘la MUSA’ de les arts, i que quan els hi arribés que sempre els trobés treballant, perque era necessari el treball per cridar-la i que ella escoltés….
Doncs allà m’he jubilat en cumplir el 60 anys d’edat i més de 30 d’exercici docent.
Crec que ja he complert sobradament amb la ‘cosa pública’, la ‘re-publica’ i ara sí que ja em puc dedicar a fer realment el que em dongui la gana, sempre que l’edat m’ho permeti.
I aquí estic, escrivint-vos un resum del què se jo o aneu vosaltres a saber!! I si ho acabareu llegint fins el final.
Mª Lluïsa Paytubí i Aparicio
Barcelona
Per cert, aquest és un missatge sumament interessat a Josep Lluís Pardo.
També podria ser un ANUNCI per contacte de treball.
"Antiga professora de l'IES Maternitat, després de llegir comentaris en la secció 'Oficis i Beneficis', necessita urgentment contactar amb Dissenyador Gràfic format a Elisava. Motiu: Per un projecte de web professional".
Signat: Mª Lluïsa Paytubí
mpaytubi @ yahoo.fr
Ei!
M'ha agradat molt aquesta iniciativa de parlar de les professions de cadascú i trobo que teniu moltes coses en comú tots els que -per ara- heu escrit. Esteu superimplicats. I feu feines molt interesants.
Quines iniciatives em recomanes (Lita) per fer que la gent s'impliqui més a l'AMPA?
Quin és el museu on treballes, Mireia?
Tinc una cosina que ha estat de profe d'infantil al "Bori" q crec q és a Sant Roc a Badalona, no Vicenç?
Bé, a lo meu i resumint:
Al sortir de COU vaig anar a estudiar arquitectura però es podria dir que vaig estar 6 anys "d'oient" (com diu el Vicens amb lo de la Filologia Portuguesa))
Les meves primeres feines van ser de monitora de colònies, de pati de cole, inclús he donat classes de religió...però sobretot de "becaria" en despatxos d'arquitectes.
La meva professió és Delineant (també "col·legiada", com diu el JL Pardo). I treballo de delineant ja fa molts anys (dibuixar cases és el que volia fer des de petita), excepte un parèntesi de sis anys en que vaig treballar en una botiga de bicis (entre el 1992-1998: també "crisi", recordeu?).
Actualment treballo en Planejament Urbanístic a l'Ajuntament de Rubí, a dos minuts -caminant- d'on visc.
I extraprofessionalment m'interesen molt els temes d'integració social, de diàleg intercultural, interreligiós i inclús he estudiat 5 anys de Teologia. Quan tingui temps ho acabaré.
Ah, per cert, la "contra" d'avui (12-9-2008) del País parla unamica de tot això, de les ganes d'apendre i de com transmetre-ho... està molt bé!
Fran, no he dejado de sonreir al leer tu comentario.
Como sigáis así, os tendré que recomendar hacer 'taixi' o 'relajacion tibetana' dos veces al día a algunos de vosotros.
Y ahora que caigo...
el Pabellón Rosa, en su tiempo, de Rosa había poco, gris-gris a lo sumo, desconchado y con filtraciones, altos techos y largas persianas que se caian a trozos, con excelentes reververaciones de voz en sus aulas de clase, pequeñas estufas que no daban casi calor, grandes espacios y vericuetos algo tétricos... sotanos inconfesables e intransitables... i a pesar de ello todos TANCONTENTOS i realizando excursiones continuas visitas al Parque de los Ciervos, a los bares cercanos.
Y ahora mucho más contentos y ufanos con todos estos recuerdos...
Estudié la carrera de Geografia e Historia, acompañada por mi amiga Mireia Mayolas, que de toda la gente que estudió con nosotras, es la única que ha conseguido tener un trabajo "relacionado" con la carrera... muy bien por ella!
Cuando acabé trabajé de diferentes cosas (auxiliar admtrativa. en una clinica, comecial de en el mundo textil , comercial en una empresa de diseño de Stands).. y finalmente acabé en una agencia de publicidad..entré como secretaria y fuí adquiriendo cada vez más reponsabilidades..a los 5 años me marché a otra agencia, en la que sigo hoy en día llevando toda la parte de producción..me gusta, es un mundo curioso, poco satisfactorio a nivel de crecimiento personal y muy, muy estresante ( mueve mucho dinero, y por él la gente mata, ya sabeis...la presión es siempre muy fuerte).
A nuestra edad, debo reconocer que he descubierto que si puediera volver a atrás me hubiera gustado dedicarme a algo relacionado con el cuidado de recién nacidos...cada vez que veo uno mueve algo en mi interior que me desboca..mucho tendrian que cambiar las cosas para conseguirlo ..creo que ya no estoy a tiempo...(por supuesto hablo de neonatos ajenos, yo tengo tres hijos de 16, 8 y 5, y a ese nivel, estoy servidisima)
Seguir con esto, está muy bien saber que ha sido de nosotros..
Besos a todos y hasta el 27!
Begoña..
Hola, jo després d'acabar cou no vaig seguir estudiant i després de moltes voltes estic treballant amb el meu marit i tenim una tintoreria-bugaderia des de fa molts anys.O sigui sóc una dels mil.lions d'autonoms d'aquest país que sempre es queixen (amb raó) però uns més que d'altres van tirant el país endavant.
Tornant al primer escrit només voldria dir que sóc mare dúna noia qu està apunt de fer-ne 15 i no ténen les mateixes dificultats i il.lusions que nosaltres, però també ho ténen molt difícil i complicat. Justament el fet d'aquesta trobada m'ha fet recordar els meus pensaments i il.lusions a la seva edat i potser un pèl diferents però quasi em sento parlar a mi mateixa.
Primero, gracias a Carina por abrir este tema que ha dado vidilla al bloc. Segundo, lo que hasta ahora se ha comentado me parece verdaderamente bueno.
Como alguno de vosotros habéis abierto el debate de lo que os gustaría haber hecho, entraré yo también. Empecé dos carreras (derecho e historia) sin acabar ninguna. De derecho tengo lo que sería equivalente a una diplomatura que me sirve para la promoción interna en el trabajo y poco más. La verdad es que el derecho y la historia me gustan pero no lo suficiente como para acabar las carreras ni para dedicarme profesionalmente.
Creo que, basicamente, soy un diletante. Me puede la divagación.
El tema sindical me llenó bastante durante mucho tiempo: negociar y todo lo que se mueve alrededor, marcarse objetivos, vencer resistencias, asambleas, huelgas salvajes.... Estuvo muy bien pero llegó un momento en que todo era ya muy cansino y se llegó a burocratizar en exceso o, al menos, yo lo viví así. Entonces opté por volver al trabajo que me da el dinero para vivir. Y es muy interesante, con sus momentos pero muy interesante.
Mi vocación real siempre fue la enseñanza pero, curiosamente, nunca hice nada por intentarlo. En algún momento me he dedicado a dar clases para gente que quiere opositar y he cubierto un poco las ganas del tema.
Estoy casado con dos hijos, Sofia de 8 años y Diego de 5. Mi mujer es educadora social y es una santa porque no soy precisamente la alegria de la huerta y aguantarme tiene su mérito.
Hola! Soc l'Anna Alemany. Jo volia fer medicina al acabar el Cou, però la mitja de Selectivitat no m'ho va permetre, així que vaig estudiar la carrera de Psicologia, soc llicenciada i Màster en Psicologia Clínica i de la salut. He fet un munt de pràctiques i treballs no pagats o mal pagats des de tercer de carrera (en frenopàtics, clíniques, despatxos especialitzats, psicomotricitat amb deficients motòrics....), però està clar que aquesta no era la meva vocació perque, al igual que tú Lita, quan va ser el moment d'escollir entre els fills i la professió, no m'ho vaig pensar ni dues vegades. La familia va guanyar.
Ara sóc empresaria. El meu marit i jo tenim empresa de productes químics per neteges industrials amb fàbrica a Italia i puc compaginar feina i familia sense problemes.
Per cert "Paytu", no he deixat de dibuixar en tots aquests anys, això i el llegir son les meves "teràpies" particulars antiestres.
Un petò fortissim per tots.
Hola! Sóc la Montserrat Tejada.
Quan vaig acabar COU vaig fer magisteri i amb vint anyets tenia una titulació, moltes il•lusions i poques places per fer de mestra. Així que vaig treballar a Iberojet(com a majorista de viatges), com a recepcionista (en una acadèmia d'idiomes),fent classes particulars, i fent substitucions de profes allà on em cridaven. Finalment vaig tenir la sort de trobar una feina fixa. Vaig treballar 5 anys en una escola de Sabadell i ara en fa 13 que treballo en una coneguda escola de l'eixample (a 4 parades de metro de casa, genial!).
M'agrada la meva feina. Ara sóc tutora de 5è-6è, però també ajudo els alumnes de cicle inicial amb dificultats en lecto-escriptura. Vaig treballar molts anys amb adolescents, però renoi! havia oblidat com era de "dura" la vida en aquells temps i com és de complexa la vida en aquesta etapa. Vaig decidir treballar a primària.
Tinc una filla (Laia) a punt de fer 17 anys i un nen (Sergi) a punt de fer-ne 10. Com veieu, de nens estic servida:)
Bé, ens veiem el 27.
Petonets a tothom.
Montse.
Hola, companys!
Aqui el Pau Medrano Bigas. Vaig estudiar la carrera de Belles Arts, en l'espacialitat de Disseny Gràfic.
Després d'aquests cinc anys vaig treballar com a dissenyador gráfic en estudis de disseny, agéncies de publicitat i en els últims 12 anys com a director d'art en publicacions de diferentes editorials (les capçaleres CuerpoMente a RBA, Descobrir CUINA per Edicions 62 i Sàpiens Publicacions...).
Sense adonar-me'n m'he convertit en un especialista en la direcció d'art de productes editorials de gastronomia i cuina, dirigint equips fotogràfics, estilistes de cuina i cuiners.
Per aquest motiu vaig tornar l'any passat com a Director de fotografia de les revistes del grup de l'àrea de cuina. L'experiència va ser decebadora doncs no es tractaba de fer les coses ben fetes sinó de marcar continuament l'escalafó i les arees de poder. I com que a mi no m'agrada jugar frívolament amb la professionalitat, l'esforç i la il.lusió de la gent... hastaquihemosllegaooOOoo!!
Aixi que, amb el recolzament de la meva dona, els vaig deixar plantats. Això m'ha permés reemprendre la meva Tèsi Doctoral i ara mateix faig jornada partida: el matí el dedico a investigar i escriure en la meva Tèsi, la tarda és per fer feines de dissenyador i director d'art freelance.
I res més, a encarar aquests mesos que ens esperen amb ganes i esperances. Ens veiem!
Hola, companys!
Aqui el Pau Medrano Bigas. Vaig estudiar la carrera de Belles Arts, en l'espacialitat de Disseny Gràfic.
Després d'aquests cinc anys vaig treballar com a dissenyador gráfic en estudis de disseny, agéncies de publicitat i en els últims 12 anys com a director d'art en publicacions de diferentes editorials (les capçaleres CuerpoMente a RBA, Descobrir CUINA per Edicions 62 i Sàpiens Publicacions...).
Sense adonar-me'n m'he convertit en un especialista en la direcció d'art de productes editorials de gastronomia i cuina, dirigint equips fotogràfics, estilistes de cuina i cuiners.
Per aquest motiu vaig tornar l'any passat com a Director de fotografia de les revistes del grup RBA-Edipresse de l'àrea de cuina. L'experiència va ser decebadora doncs no es tractaba de fer les coses ben fetes sinó de marcar continuament l'escalafó i les arees de poder. I com que a mi no m'agrada jugar frívolament amb la professionalitat, l'esforç i la il.lusió de la gent... hastaquihemosllegaooOOoo!!
Aixi que, amb el recolzament de la meva dona, els vaig deixar plantats. Això m'ha permés reemprendre la meva Tèsi Doctoral i ara mateix faig jornada partida: el matí el dedico a investigar i escriure en la meva Tèsi, la tarda és per fer feines de dissenyador i director d'art freelance.
I res més, a encarar aquests mesos que ens esperen amb ganes i esperances. Ens veiem!
Hola soy Fran, os cuento soy Licenciado en derecho, graduado en Criminologia y Política Criminal y tambien Licenciado en Criminologia. ¿ y donde he acabado? pues de funcionario de prisiones de la Generalitat, igual que Manel y algún otro mas del Insti.
He tenido la suerte de haber podido trabajar durante 18 años en la Modelo de diferentes cosas: vigilancia, gabinete de identificación, jefe de unidad, jurista criminologo.
Acualmente trabajo en una prisión de mujeres como jefe de servicios y tambien soy formador del Centro de Estudios Jurídicos y Formación Especializada, eso significa básicamente transmitir contenidos legales y experiencia a los nuevos funcionarios que llegan, es sumamante satisfactorio.
De mi experiencia en las prisiones me gustaria hacer constar que la mayor parte de nuestros presos son la gente con menos recursos personales y los más desfavorecidos de nuestra sociedad.
Pero si bien os he contado mi trayectoria profesional, me gustaria más dejar constancia de mis dos verdaderas vocaciones. 1ªMe hubiera gustado llegar a ser juez, creo que esto nunca se cumplirá, y 2ªser camionero de un trailer, ésta es muy probable que en algún momento me lo pueda plantear en serio. Ya, no tiene nada que ver una con otra, son como la noche y el dia pero es lo que siempre me ha llamado.Y la verdad que en los malos momentos me entran ganas de desaparecer haciendo kilometros y kilometros.
L’Enric Virgili és encara a l’institut! A part dels anys que vaig estudiar Filologia Catalana, i el parell de mesos que vaig fer de missatger, es pot dir que no he sortit de l’institut. A la Maternitat era alumne, i després he estat professor (des de fa més d’una dècada a Sant Quirze del Vallès -on no visc). Els últims vuit anys he tingut un parell de fills, i els últims quatre he publicat tres llibres (a Edicions 62 i Empúries). Salut!
Hola companys! Sóc la Maria Prades.
Jo quan vaig acabar COU vaig començar Filosofia (influències d'un magnífic professor que es deia Juan Manuel Arcas), però no vaig acabar la carrera perquè després de 3 cursos em va entrar el "gusanillo" d'intentar assolir una feina estable i fixa i vaig començar a estudiar les oposicions per l'Administració de Justícia. Després de presentar-me vàries vegades, per fi ho vaig aconseguir i ara sóc Gestora al Jutjat de 1ª Instància nº 6 de l'Hospitalet de Llobregat. Espero no veure mai a ningú de vosaltres per allà, perquè això seria o bé que us voleu divorciar, o que no heu pagat la hipoteca o el lloguer del pis o algun préstec que hagueu demanat. Des dels 21 anys que treballo a l'Administració de Justícia (primer vaig començar com a interina).Vaig estudiar també un parell de cursos a l'Institut Français de Barcelone i actualment estic estudiant anglès a una acadèmia perquè la meva verdadera passió sempre han estat els idiomes. Em vaig casar als 24 anys amb el que llavors era el meu company d'estudi d'oposicions(ja se sap, tant d'estudiar, tant d'estudiar....). Tenim dues filles meravelloses (no és passió de mare...): la gran té 13 anys i es diu Patrícia i la petita té 10 (farà 11 el mes que ve) i es diu Paula.
Us puc dir que tinc una il.lusió tremenda per tornar a veure a molta gent, tot i que he mantingut el contacte amb alguns companys/es d'aleshores (Jordi Bort, Leonor Blasco, José Mª Catalan "Cata", Rosa Mena, Esther Cebrian...).
Un petó ben gros per a tots i fins molt aviat!!!
Bé, doncs jo també m'afegiré a la corrua de d'estats de la qüestió personals. Quan vaig acabar COU no vaig anar a la Universitat i em vaig inclinar per la música i per un instrument una mica peculiar, l'orgue. Sí, l'orgue de tubs, aquella mena de baluerna solemne que està a mig camí de l'artesania i l'enginyeria aeronàutica. Van ser 6 anys d'estudi intens, de grans il·lusions i de fortes topades amb un mateix que van desembocar en una bona crisi: em tocava fer el pas als estudis superiors i vaig plegar però no abandonar, no sé si m'explico. Tenia 25 anys que vaig iniciar la llicenciatura d'Història de l'Art i un cop llicenciat em vaig animar a fer un Doctorat en Musicologia que no he pogut acabar per moltes i diverses raons, especialment el matrimoni i la descendència. Tots aquests anys he estat treballant bàsicament en la docència de la música, direcció de cors, etc... fins que fa sis anys, quan crec que em trobava al cim de la meva carrera docent, se'm va presentar la possibilitat de fer un gir professional i vaig passar al món editorial, de la música és clar. Actualment em trobo dirigint la producció d'una petita editorial de música que em reporta força satisfaccions, fins i tot la possibilitat de mantenir vius els meus estudis musicològics, encara que estigui un pèl allunyat de la pràctica musical. Uf...
Hola a tots!
Estic meravellada amb la participació que hi ha hagut en aquest tema,doncs la meva pretenció no era "demanar currículums".
Veig que la gent té ganes d'explicar el què ha fet,el que fa i sobretot el que li hagués agradat fer. Tothom pensa alguna vegada: què seria de mi si hagués seguit un altre camí o hagués decidit una altra cosa? Hauríem de viure una 2ª o 3ª vegada per saber-ho,i això no és possible (encara que creiem amb la reencarnació).
Jo,des de petita,tenia ben clar que volia ser infermera o mestra.I quan va arribar el moment em vaig decantar cap a la sanitat.
Ara no me n'apenedeixo,doncs pensar en treballar amb nanos i segons de quina edad... m'esgarrifa! Serà perquè tinc un Sergi de 14 anys i una Laia molt rebel de 10? Sort que avui han començat les escoles sinó...!
Estic esperant amb candeletes el dia 27.
Fins aviat!
Hola, a todos! soy Ana Solano, yo no acabe ni tan solo BUP aunque repeti 3ª, estuve trabajando montando los famosos AIRGAMBOYS, durante unos meses, más tarde de administrativa en una empresa de pintores, más tarde en una empresa de confección y finalmente en una consulta medica, (soy de las que esta en el ramo del sanitario)llevo 20 años trabajando en una consulta de uno de los mejores equipos de cirugia general y digestiva (privada Teknon y Dexeus) de Barcelona...toma ahi, a ver si lo ven mis jefes y me suben el sueldo.
Me sorprende ver que no soy la unica de tiene tres hijos, pues hoy en dia se lo dices a alguien y te miran como si estuvieras loca, Yo tengo la de 13, la de 9 y la de 3 (el regalito de los 40).
Yo solo hice un cursillo de estetica, que me va de perillas ahora con mi hija mayor, y me voy apuntando a cursillos en el centro civico de Bollywood, danza del vientre, flamenco... solo un dia a la semana, pues el trabajo, la casa, las niñas y el niño de 43 (mi marido) no puedo más.
Un saludo a todos
Hola, sóc en David Novelles
Crec que pot ser interessant que qui vulgui faci una mena de CV abans de trobar-nos. La barra lliure del dia 27 no és eterna, i tantes goles seques d’explicar el mateix cent vegades no pot èsser massa económic. Així que, per el bé de la festa, aquí van les meves misèries.
Com sabeu, vaig anar a fer COU amb els pijos a l’Abat Oliba. El primer dia em vaig presentar amb una samarreta Adidas verd lloro, amb pantalos texans blancs i unes sabatilles vermelles horteres a més no poder. Era rebel per edad, per imprudència i per collons. Acabaven de separar-me del meus companys (i, especialment, de la meva companya) per enviar-me a un lloc tètric tot ple de cocodrils penjats del suèters i de Vespas “maqueaditas” amb els darrers avenços en el mal gust. Em van fotre fora de classe massa vegades, per ballar Bob Marley, per perseguir mosques per damunt les taules i per enviar a cagar els professors. Vaig acabar tot alló que no m’interessava i vaig matricular-me a dret. No sabia que fer i encara estava enamorat del meu pare, com abans, com ahir, com avui i com sempre. Ell era advocat i jo també ho seria. Vaig treure la carrera amb més pena que glòria i m’en vaig anar a la puta mili, a Saragossa. Donava classes de literatura a reclutes que volien treure el Graduat a canvi de tenir tots el caps de setmana lliures. Un xollo. Era l’any que en Camilo José Cela va guanyar el Nobel, Així que tenia clar que a l’examen sortiria La Colmena. Van aprovar-me tots. Una mica de sort a la vida va molt bé. He tingut sort, no ho puc negar.
Vaig tornar i un amic meu buscava algú per fer de comercial a una empresa de viatges. Un cop vaig comprobar que en el mon dels jutjats quasevol que tingués com a cognom Amaya estava condemnat abans de començar a recollir proves, i que en les reunions per negociar els convenis reguladors de parelles de dos que s’empenyaven en culpar a l’altre, massa rucs per saber que no era més que un amor esgotat, com tots un dia o altre, els cendrers de marbre (molt de moda llavors) volaven amb massa freqüència, vaig decidir que el mon del dret no era el meu. Vaig aceptar la feina que em va oferir el meu amic i vaig entrar en el mon del turisme. Com us he dit, he tingut molta sort a la vida, i sempre la gent palmava en el moment oportú, o decidia marxar o decidien que marxés. El cas, es que sempre quedava el lloc oportú en el moment oportú perque algú mediocre com jo arribes a llocs que mai hauria somniat. Vaig conèixer a una cadelleta encantadora, la vaig col.locar a una companyia aèria amb la que tenia molt bon rotllo i em vaig casar amb ella. Com que sempre m’ha fet por la mort i vaig decidir ja fa temps fer tot el que pugués quan abans pugués, vaig casar-me i separar-me en poc temps. Ella va èsser afortunada i només em va tenir que aguantar un parell d’anys. Amb 27 anys, jo j’havia aconseguit superar totes les espectatives del meu pare, religiós com ningú. Treballant en turisme, casat i divorciat, amb un nen que s’havia quedat pel camí per decisió deseperada i voluntària, i tacant els meus germans amb la llavor de les separacions (4 el mateix any). Aixó si, per un cop, Nadal els hi va sortir als meus pares ben baratet, ja que van estalviar quatre regals d'una tacada.
Vaig deixar casa i parella a Barcelona i vaig marxar a viure a Paris, mentre tancava un acord amb Eurodisney per comercialitzar el parc a Espanta (que feia jo allà???. Aprofitar una de les meves bones sorts). Sis mesos de volar amunt i avall cada cap de setmana. Quan vaig tornar, vaig deixar aquesta feina (n’estava del ratolí fins els collons) i vaig anar a València. Allà necessitàven algú que formés agents de viatges, i ja em teniu a mi, amb 28 anys, donant classes de destins del mon. De pas, un empresari valencià em va demanar opinió sobre la viabilitat d’una emisora de viatges que estava trontollant. Vaig estar a l'empresa 5 dies i li vaig dir que s’enfonsava, que no aguantaria ni dues temporades. Ell, tossut, va decidir posar molts diners per a salvar-la. En divuit mesos va tancar, amb moltes pèrdues. Van tenir que donar-me la raó, i em vaig guanyar un absurd respecte en el cercle d’empresaris propers a aquell il.luminat. Em van oferir una feina a Portugal, per analitzar unes empreses turístiques que anaven fluixes, a banda de formar a tots els agents de viatges d’una franquicia que es traslladava a Portugal. Vaig deixar una casa a València, una parella a Badalona amb un somriure preciós i una bondad infinita i vaig tirar cap a Portugal. Va anar tot molt bé. Vaig fer un plan de viabilitat i les empreses segueixent funcionant avui en dia, amb una salud mitjanament decent. Sense saber com, m’havia convertit en una persona que analitzava empreses i veia si tenien futur, com i amb quins calés. Un enamorat de la literatura, negat per a les ciències, avorrit del mon jurídic i que havia fugit sempre de les empresarials i les econòmiques.
En dos anys vaig tornar a València. Vaig deixar casa a Vila do Conde (al nord de Porto) i parella a Coimbra (aixó dels meus trallats ha creat una associació de víctimes dels trasllats d’en David) i em vaig dedicar durant un temps a estudiar les viabilitats d’un grup d’agències de viatges, a banda de formar a més agents. En una d’aquestes formacions vaig conèixer una personeta petita, de cabells molts curts i de pes de fulla a la tardor. Vaig deixar casa i parella a València i vaig tirar cap el nord. Quina merda de clima. Aquí em teniu, vivint a Biskaia per certificar la mort de l’agència de la meva parella. Ella si va resistir, peró no hi havia res a fer.
Vaig deixar casa a Erandio, peró no parella a Bilbao. Vaig marxar cap a Las Palmas de Gran Canaria per estudiar unes clíniques dentals que hi havia muntades allà. Vuit mesos d’anar i tornar gairebé cada cap de setmana a Bilbao. Les clíniques van funcionar (un cop més, sort. No crec que ningú les hagués enfonsat. Sencillament no controlàven les despeses, i havia un parell de personatges que feien més bossa embutxacant-se diners que treballant). D’allà a un centre d’oci a Getxo (prop de la meva estufa personal), i d’allà a unes sabateries que estàven molt mal muntades. Vaig tancarles en tres mesos.
I en aquest moment a Santander (lo peor de lo peor del mundo mundial), en una altra clínica de dents, dels mateixos propietaris que les de Las Palmas. Peró ja n’estic una mica fart. Estem començant a mirar alguna cosa lluny d’aquí. La Palma és molt xulo i hi ha un hotelet que busca algú que pugui revitalitzar la seva magre facturació. No sé, ja ho veurem.
Tinc una filla, encantadora, preciosa, princesa, llesta, àgil, segura, esplèndida, encisadora, carinyosa, que caga flors i no deu ser ni filla meva. Ulls blau grisos (com jo), rossa (com jo) i bona persona (justament com jo). Té 5 anys i es diu Klaudia Olatz. Els altres fills escampats s’han quedat pel camí amb molt bon criteri. Devien saber el pare que els hi havia caigut en sort i van preferir, cada un en el seu moment, fer mutis en espectaculars avortaments abans que arriscar-se a crèixer al meu costat i tenir el perill de ser com jo.
A la meva filla li parlo de Barcelona sempre que puc. Li dic que segueixo sent un aldeà de Sants i de Les Corts. Espero poder ser allà el dia 27. Petonets.
Jesulín y sus dos famosas palabras (no hace falta ponerlas, ¿no?) se referían -seguro, segurísimo- a las andanzas de David. Sólo de pensarlo me canso. ¡Dios, que ajetreo!
Hola soy Ana Gasol, le dije a Manel que no comentaria, pero lo voy hacer, no acabe 3ª de BUP ,ahora se muchas cosas que antes no sabia y un impedimento fue mi salud,hey no os asusteis tengo una enfermadad cronica que me ha impedido hacer cosas pero no por eso he dejado de ser muchas veces muy feliz, trabaje de dependienta, de ahi pase a un laboratori fotografic de Blanc i negre, estuve 18 años, hasta que se cerró por culpa de las tecnologias, esa fue mi vocación, disfrute de ese trabajo como una enana , las satisfacciones que me dio trabajar en ese mundo no las cambio, bueno pues em paro y con 40 años y sin estudios me planteé y lo hice ,el montar una tienda, la tuve durante cinco años, pero las cosas a veces se acaban y esta tenia que acabar, como acabo en esa epoca mi matrimonio, pero tengo una hija de 14 años que es un sol, la puñetera como me la quiero, es hija, madre y amiga, es un tesoro, jo como se nota que hablo de mi niña, se llama Claudia su padre le puso ese nombre , nunca he querido analizar muy bien por que , lo unico que se es que en aquel momento , Claudia Schiffer era una top model, si, si , por ahi creo que van los tiros.Bueno deje la tienda y me puse en otra que no era mia y yo, que nunca tuve una baja laborar, teniendo como tengo mi enfermedad, van y me despiden al dia siguiente de cojer una, bueno pues aqui estoy , hace unos dias no sabia que hacer con mi vida, pero ahora si, voy a estudiar para oposiciones, pero hay algo mas importante, que he decidido hacer y es ayudar a gente como yo, si, eso es lo que he decidido, quiero que la gente sepa llevar lo mejor posible una enfermedad relativamente nueva , aun que yo la tengo desde los 10 años, voy a yudar a que se la tomen con optimismo y valentia como yo lo he hecho, quiero sacar sonrisas ,donde hay llanto, y se que lo conseguire. Voy a ayudar a enfermos de fibromialgia y fatiga cronica.
Un petonet.
Perdonar el rollo pero como dice David , mejor saberlo antes y asi nos dura mas la noche para recordar nuestras batallitas.
Jo he puesto alguna falta con la emoción no corregi,no se puede ir deprisa.
Ana Gasol
Acabo de comentar amb el Manolo que això ja és aquí...quins nervis...10 díes i viatge en el temps...
Quan vaig sortir de l'insti vaig matricular-me- culpables directes la Carmen Clavijo i la MºAngeles Llopis- a Geografía i Història.La cosa va durar dos cursos perque vaig començar a treballar i ja se sap, la pela fa ganes de més pela fins que finalment no podia compatibilitzar les dues coses.
Vaig començar fent dàssistent a la consulta d'un pediatre, vaig continuar venent pisos i -amb casament pel mig- poc després vaig entrar a una botiga d'esports, cosa a la qual m'he dedicat majoritariment des de fa 20 anys...amb alguna anada i vinguda i baixes maternals, torno a ser a la mateixa empresa. Ara porto una botiga dins un gimnàs de luxe de senyores a la zona alta de Barcelona...Antropologia pura i dura en el fons...
Durant aquests anys vaig tenir els meus dos fills, en Roger que aviat farà 18 anys , i la Laura que en farà 15. Vaig separar-me, vaig tornar a conviure,...vaig tornar a separar-me...
Mai vaig anar a la universitat per a saber com havia quedat el meu expedient acadèmic fins que als 40,-la crisi?- vaig decidir anar-hi i esbrinar si encara estava capacitada per a tornar a estudiar...
Van revisar les meves qualificacions- gens excepcionals- i van concedir-me una adpatació amb 96 credits. Matricula al canto i cap a classe...Primera asignatura: Antropologia i problemes de la convivéncia a la societat, avaluació de curs: treball de recerca i exposició oral davant 82 alumnes, nota: MATRICULA D`HONOR!!!!No ho podia creure!Mai havia tret la nota més alta en res!!! Allò va suposar un gran revulsiu i el cas és que no ha estat la primera matrícula i la resta del meu expedient oscil.la entre excel.lents i notables...l'experència és un grau??? Aquest curs, però, no m´he matrículat per a dedicar-me una mica més a la meva filla que comença 3er. d'ESO i necessita una empemteta...Tot i això, ja m´he preinscrit al grup de recerca d'estudis de les dones de la uni, DUODA, per a fer una assignatura d'un master...El meu projecte és especialitzar-me en la dona a l'Edat Mitjana, un món fascinant on encara hi ha molt per a treballar...
Hola a tothom;
Soc la Laura de la Fuente , vaig ser del primer reemplaç de tot. Vaig fer fins a 3er. i va ser llavors quan vaig repetir i vaig conèixer al que actualment es encara el meu marit ( Enric Garcia Sirera ) i pare dels meus 4 fills de 11 nena, 10 nen, 9 nena i 5 nena, anys.
Desprès d’aquest 3er. Vaig anar a estudiar FP Administratiu i desprès vaig estar dos anys a Empresarials però no ho vaig acabar. Vaig començar a treballar a l’empresa del meu sogre com a Secre d’ell, va ser una feina que m’agradava molt i la disfrutava, però quan va néixer la quarta filla , varem decidir que seria millor , per tot en general i en concret pels nens , que em dediques a la cria i cuida de la canalla. I ara es el que faig. Soc mès mare que dona treballadora, ja que quan ells estan al cole encara puc treballar una mica.
Encara que tard però , envio dues fotos del viatge de final de curs que varem fer al meu primer 3er, que per cert com que no va haver-hi cap professor disposat a acompanyar-nos, vaig ser gratament afortunada amb la companyia dels meus pares i germà petit en el meu primer i únic viatge de final de curs.
Fins molt aviat i benvinguts a totes i tos de nou a la meva vida.
Un Peto
Pd de l’organització: les fotos han estat requisades i incorporades al DVD. Haureu d’esperar per poder-les veure, i l’espera val la pena!
Bueno, pues eso, que llegó la hora. La verdad es que En David Novelles tiene razón, antes de que se queden las gargantas secas en una tarde-noche corta pero intensa, es mejor hacer balance de casi media vida en esta cuarentena que nos toca vivir y saciar, en la media que es posible, el ansia de saber de las personas que sin querer, acompañaron esa maravillosa adolescencia.
Recordando a Vicente Galea (soberbio el escrito), mi infancia también son sentimientos de emigración: mis primeros años en un barrio de L´Hospitalet donde la vecina del tercero era "la catalana" mezclado con murcianos, andaluces y extremeños por doquier. Al poco, con cinco años, quiso mi padre mudarse entre Sants y Les Corts, donde el seny català era un poco más visible. Recuerdo de mi infancia, sobre todo, el vinculo familiar con la sierra abulense, donde disfrutaba de largos estíos, entre vacas, fresnos, prados de siega y labores de trilla veraniega.
Y llegó la adolescencia y me ví subiendo a diario la larga calleja de la Maternitat hacia el mismo sitio que me vió nacer hace ya 43 años. Y no iba solo. Me acompañaron durante algún tiempo, mi hermano Miguel y mi hermano Javier, que aunque muy distintos en fisonomías y caracteres eramos aparentemente iguales en edad.
Los recuerdos y espacios de esa época ya los han contado mucho mejor que lo que pueda yo expresar en cuatro líneas. Acabé como pude, casi siempre con alguna asignatura de cursos anteriores (sobre todo el calvario del inglés y las mates) y aterricé en la Escola d´Agricultura de la Diputació de Barcelona. He de reconocer, que la Universidad se me dió mejor que el instituto y acabé rápido. Todavía me tocó hacer la mili (un año que no recuerdo por más que quiera) y nada más diplomarme empecé a trabajar en el mundo forestal: de técnico en una empresa de tableros de fibras, en Solsona (Lleida). Tuve que mirar en el mapa donde estaba y allá me fui durante 3 años. A los tres años, pedí traslado a Valladolid y empecé a estudiar de nuevo, en la Universidad, ahora Ingeniería Técnica Forestal y de Montes. Yo era de los "viejos" en clase y me costó más bien poco, viniendo del mundo profesional. Al acabar la carrera me reenganché en uno de los Departamentos de la Universidad y aquí sigo, ahora de profesor en la primera Universidad de España, abierta en el siglo XIII. Mi vida profesional transcurre entre las aulas y el bosque, donde enseño los entresijos de la gestión forestal sostenible (y ya va para 12 años).
Ahora vivo a caballo entre Palencia, y un pequeño pueblo entre Valladolid y Palencia, Valoria del Alcor, de tan solo 30 habitantes. Me casé. Ahora andamos con las crisis de los 10 años, como muchos y criando a dos niñas, que llegaron hace 8 y 6 años, con las que se me cae la baba. En el pueblo, disfruto y disfrutan mis muchachas, con la huerta, las plantas y las gallinas, recias castellanas negras de las de "buen caldo". Y desde hace un año sacando adelante una pequeña inversión en una casa de turismo rural de alquiler completo, para que el viajero disfrute de la Castilla de mar adentro (www.casarurallapavana.com).
Y eso es parte...el resto lo guardaremos para compartirlo con todos vosotros, al amor de la lumbre de este invierno eterno o a la sabrosa sombra de la parra de mi casa: seréis bienvenidos.
Desgraciadamente, no voy a poder ir a la cena y ya lo siento mil veces. Mis obligaciones familiares y la lejanía lo hacen imposible. Ya me contaréis. Mil gracias a aquellos que han hecho posible este reencuentro y a todos un montón de besos para repartir.
Pd: el català que vaig apendre, con un tresor, a partir del meu pas pel institut, gairebè ja només el parlo amb el caixer atomàtic i quan algú es perd per aquetes terres precioses, carregades d´história de més endins. Ens veiem aviat.
Hola a tots. Sóc la Isabel Cahué. Ja he explicat "la vida" en el comentari que diu "èl ha dit", però és que no m'en puc estar de dir un parell de coses més.
Primera: que m'encanta llegir tots els comentaris, tot i que crec que a la majoria no us recordo (només reconec els de la meva classe, esclar...).
I segona, tornant al tema de records de l'insti: comentar lo del viatge de fi de curs de tercer que ha comentat la Laura de la Fuente!
Sovint he reccordat als seus pares. Van ser uns sants de voler acompanyar-nos al viatge! Mai no he sabut perquè cap profe va voler fer-se'n càrrec... Tan bon nois com erem! M'agradaria que algun professor "s'exculpés". De bon rotllo, eh? És pura curiositat.
I sobretot voldria donar les gràcies als pares i al germà de la Laura, sense ells no hi hauria hagut viatge. I -ara mateix- recordo, com si fos ahir, la reunió de preparació del viatge amb pares inclosos...
Hola a tothom!!
Sóc la Marga Orlach, vaig estudiar al Sants-Les Corts fins a 3r Batx.repetint 1r Batx.(4 anys de la meva vida) després vaig marxar amb alguns de vosaltres a estudiar nocturn a l'Emperador Carles i vaig tornar a fer 3r i COU en dos anys (troncals i optatives). Els anys anàven passant i havia de treballar.... però no volia deixar d'estudiar (tot i que molt brillant no havia estat, és clar!!) així és que vaig decidir-me per estudiar la diplomatura de Biblioteconomia i Documentació.
Després d'estar durant curt temps en una biblioteca pública de l'Hospitalet i a la Facultat de Biologia vaig entrar a treballar en una escola de Sarrià mitjançant una companya de classe i des de llavors ... (20 anys).
Vaig viure a Barcelona fins que em vaig casar i després vaig marxar a Sant Just Desvern que és on visc ara. Tinc dues filles de 10 i 6 anys i..... moltes ganes de veure-us!!
Fins al 27.
HOLA, Soc la Montse Morera. Quan vaig acabar COU, vaig fer biologia. Despres vaig començar a treballar de guia turistica. Van sortir unes oposicions d'ajuntament, hem vaig presentar i vaig aprobar(gracies al pare del David Novelles) i vaig començar a treballar. Mestre vaig treballar hem vaig treure la carrera de Dret a la UNED. Ara treballo a l'Ajuntament, soc especialista en Urbanisme i Plans de Sanejament i estudis economics i plans de viabilitat (empreses publiques i privades)i a estones lliures hem dedico a entrenar i competir.
Hola a tothom!
Soc l’Ana (la del relat de carnestoltes), aprofitant que el nens han tornat al cole (no ho puc creure, pensava que això no tornaria a succeir mai més) intentaré fer cinc cèntims del que ha estat la meva vida en els darrers 26 anys (26!!!).
No se si seré capaç, quan miro enrere recordo que cap als temps de l’institut pensava que a l’any 2000 seria vellísima (sé que no és correcte però m'agrada així), ara trobo que encara soc jove, i vet per on que va ser aquest any quan vaig tenir la meva primera criatura (crec que faré servir el mot canalla, la meva llengua materna és el castellà i les reminiscències de canalla en castellà s’avenen més amb el que penso del parell de monstres que tinc).
Vaig fer Químiques ( uns bons anys per recordar també!) i un cop acabada la carrera em vaig submergir al mon laboral. Com no m’atreia la docència no vaig fer la tesis (hom sap que els tesinandos acaben fent classes de practiques o de problemes als estudiants), com era dona (no us espanteu encara ho soc) jo no atreia a la indústria, excepte en l’àmbit comercial i aquest no m’atreia a mi. Així que no em pregunteu com però després d’alguna experiència laboral poc satisfactòria vaig acabar treballant a una productora de publicitat.
Va estar bé, no tant bé, i malament mentre va durar (tots sabem com son les feines) i com a la meva vida sembla que les decisions em prenguin a mi, en lloc de ser jo qui les pren, va durar fins que acabava la segona baixa maternal de la meva vida (i prometo que la última) perquè la productora va tancar.
Tenint en compte que en aquells moments el meu pare (el millor de tot el mon) estava malalt i jo em quedava sense el millor cangur que mai podria tenir (uns anys després ja va ser definitiva la pèrdua) vaig assolir el meu estatus professional actual: Directora Executiva i Cap de Logística de l’Àmbit Domèstic (es a dir mestressa de casa per qui es perdi amb el títols).
Al meu marit i pare dels meus dos fills ( tinc tres homes a casa!!!! , aquest parèntesis es per les dones que ja entendran que significa) el vaig conèixer a l’insti (ell no hi anava però uns amics seus sí) i després d’un parell de “cesses temporals”(un dels quals van ser dos anys sense veurens literalment) ens vàrem adonar que estàvem condemnats a viure junts i vam deixar d’oposar resistència i ara fa nou anys que estam casats i tenim dos nens de 8 i 4 anys.
Com a resum de 26 anys crec que ja està bé, no sé si hi haurà algú que hagi tingut paciència per llegir fins aquí (sóc de ciències i no practico gaire l’escriptura) si es així queden unes quantes anècdotes que em guardo per la retrobada o qui sap si per alguna incursió mes al blog.
Fins el dia 27 que ja queda poc. Petons a tots, amics, coneguts i desconeguts.
Ana Martín.
Hola a tots !!
Sóc el Francesc Ventura (aquell que en el relat del Manolo va mutar de Francisco a Francesc). Pels que no recordeu el meu nom us diré que era un que caminava amb pinta de penjat, “melenes” i un nas enorme (el nom em va canviar però el nas encara el tinc gran).
Seguint amb l´estudi sociològic, quan vaig acabar COU vaig fer Químiques (en bona part induït per la motivació de l´Adolfo Ortiz, el Pita, que ens va donar Química a 3er). Alhora, i com molts en aquella época (menys gent, ara), era un “cumbaià de cuidado” i em dedicava a fer de monitor de nens i adolescents en esplais i a fer muntanya (amb alguns de vosaltres havíem fet excursions memorables).
A diferencia de la majoria de relats que he vist, a mi m´agradava estudiar i, en general, m´anava prou bé i en acabar vaig poder fer la tesi doctoral amb un meravellós sou de becari que donava per pipes i entrepans de “Choped”.
Vaig anar a treballar a Nova York durant tres anys a un laboratori d´oncologia molecular i on vaig aprendre que el que surt a les pelicules ianquis és “real como la vida misma” excepte les actrius, que no existeixen a la vida real, i d´on em ve l´afició als menjars exòtics ( quan més raros millor).
Vaig tornar i vaig aconseguir feina de professor/investigador de biologia molecular a la Universitat de Barcelona, on encara continuo fent recerca en desenvolupament dels ossos i classes als alumnes de Medicina i Odontologia.
Alhora, vaig abandonar Collblanc, el meu estimat barri de tota la vida, per Sant Andreu, a l´altra banda de la ciutat. Per sort, Sant Andreu, encara que estigui a dins de la ciutat, conserva aquell ambient de poble amb gent de classe treballadora i el canvi no ha estat dramàtic per a mi.
Em vaig casar i vam tenir un fill que demà passat farà 8 anys. Venint de l´Institut i de la època d´on venim tots nosaltres m´ha donat per ser un pare “moderno” que s´implica a tope ( com d´enganyats que estem!!!). He aconseguit estar com el poster feminista aquell, on aparec amb 6 braços ( el tub d´assaig, la pipeta del laboratori, la paella, la fregona, la bata de l´escola planxada i el punter làser del Powerpoint). Però, no content amb el ritme que porto, estem en tràmits d´adopció d´un nen/nena xinès que espero ens assignaran ben aviat. Realment, quan veig alguns de vosaltres parlar de que teniu 3 i fins a 4 fills, crec que vindré a fer psicoteràpia una estona amb vosaltres.
Fins molt... molt aviat
Francesc
PD. Com a curiositat, quan vaig fer el CAP vaig fer les pràctiques a l´Institut amb el Bonilla i repassant els papers que tenia arrel de la trobada, em vaig trobar que li havia fet classes amb el Guardiola quan anava a l´Insti (suposo que deu ser l´alumne més “insigne” que deu haver passat per l´Insti).
Hola, sóc Lídia Orgilés,
Fa dies que vull aportar el meu granet de sorra, però entre la feina, el gimnàs, la familia…, “excuses”.
Jo vaig fer els 4 cursos seguits a la maternitat, però no vaig poder amb el COU, aquell any varen passar massa coses, totes bones com el refoç de l’ amistat amb l’ Anna Solano, les sortides de l’ Insti per anar a fer una volta per “El Corte Ingés” (evidentment només a mirar), l’ inici de la meva relació amb en Xavier que segueix sent el meu millor amic, a més del meu marit i pare del nostre fill Ferran que té ja 18 anys.
En aquella època van arrivar una sèrie de problemes externs a casa, on ja erem 6 germans (els 5 primers seguits) i ens vem fer familia d’ acollida per a drgodependents que es volien rehabilitar. Va començar per casualitat, no sabiem on acudir i la sicòloga que hi havia a l’ insti (Es deis Sonia) ens va adreçar a les cotxeres de Sants, aquest tema em va motivar per voler ser assistenta social, però era universitari així que vaig tornar a probar amb el COU a un institut de Santa Eulàlia en horari nocturn (de 6 a 10). Al Juny em quedava per aprobar només la física i em van proposar anar a Boston (EEUU) amb una familia a qui feia de cangur al fill de 1 any. Total la profe es va penedir de mí, em va examinar la 1ª setmana de Juliol i em va aprovar pels pels tot dient “T’el compto com examinat al setembre”. Total que superades algunes dificultats burocràtiques vaig passar 3 mesos a Boston. En tornar al desembre tot estava començat cursos i demès aixi vaig anat a l’ INEM i vaig fer 1 curs de mecanografia, deprés 1 de confecció que em va donar feina a una empresa durant 1 any.
Vaig treballar també netejant apartaments, en la fruiteria d’ un super d’ un camping, i allo de ser Asistenta Social va morir entre feina i feina. Al febrer de 1989 em vaig casar i al febrer del 1990 neixia en Ferran, jo estava treballant a una empresa de radiocasssets de cotxe (importació, venda i instal•lació). Vaig ser-hi 5 anys. Despès vaig trobar una feina de teleoperadora que em permetia dur i recullir al meu fill de l’ escola i passar les tardes al parque amb ell. Hi vaig ser 11 anys, 8 d’ ells de supervisora, vaig marxar de molt mal rotllo desprès d’ haverlos denunciat pels contractes basura que ens feien.
Des de fa 2 anys treballo a una empresa de Cornellà que fan cursos de tot tipus de maquinaria, duc la comptabilitat i ajudo a fer les documentacions dels alumnes, el meu marit també va canviar de feina fa 2 anys i les coses rutllen bastant bé.
Bé em moro de ganes que passi una setmana més per retrobar-nos.
Petons
Hola, soc Albert Longán, he estat llegint com us han anat les vostres vides, i finalment m’he decidit a fer-vos cinc cèntims també de la meva.
Jo, com suposo que mes d’un de vosaltres, fins que vaig arribar al insti, sempre havia tret unes notes acceptables per no dir bones. Però , ha amics, quan vaig començar el BUP, allò era un altre tema, si un dia no anaves a classe, no passava res, si no paraves atenció i no duies una metodologia, no hi havia ningú que estigues a sobre teu, com m’havia passat en el EGB.
Tot i així, el 1er, el vaig passar , crec recordar que al setembre (mates: Carme Torrent), el 2on, crec que ja vaig repetir, i al 3er, també, encara que com fa tan temps, ja no ho recordo prou be.
Una cosa si m’ha sorprès, quan es van començar a parlar de noms de la gent que s’estava trobant, hi havia els que no recordava per el nom, però després de veure les cares a les fulles de cada curs penjades al blog, m’he recordat de gairebé tothom.
Be, que estic anant-me per les branques, avanç de acabar COU, vaig / varem tenir una ensopegada amb la que era llavors, (la chica con quién salía), la germana de Ana Gasol, i ves per on, als nou mesos, el dia 23 d’abril de 1.985, va néixer una coseta petita i ploranera que es clar, es va dir “Jordi”. Gracies a ell, em vaig lliurar de la “mili”.
Lògicament, no vaig començar a estudiar cap carrera (encara que vaig fer la selec un any després), i amb la gran responsabilitat nova que tenia vaig començar a buscar feina per mirar de tirar endavant.
Amb 19-20 anys, vaig treballar a la empresa del pare de un amic meu, on feien aparells electrònics per les màquines de “marcianitos”, que hi havien als bars.
Guanyava 47.000,-Ptas al més i com que ens havíem anat a viure a un pis de lloguer a l’Hospitalet (Can Vidalet), per el que pagàvem 17.500,-Ptas, els pares de ella i meus ens “subvencionaven”, per que poguéssim arribar a final de mes.
Un any mes tard, vaig trobar feina a una empresa de venda de material elèctric de mitja tensió, i allí vaig estar-hi sis anys, fins que un dia em vaig tornar una miqueta “lelo”, i vaig decidir posar-me per el meu compte. Tenia 26 anys i ja dos fills (el segon es diu Dani i es del desembre del 89)
Els pares, coneguts i demés que m’estimaven, em deien que estaba boig, que la empresa on estaba treballant era bona i em guanyava la vida de una forma raonable.
Potser tenien raó, però va poder mes les ganes de ser el meu propi amo, que no rebre ordres de ningú (no m’ha agradat mai).
Així el 24 de Gener de 1.992, vaig muntar una empresa amb uns socis per vendre material elèctric (ja sempre he estat en sector energètic fins avui).
Allò va durar un any i escaig, els meus socis es van barallar (ells tenien un altre empresa), i llavors varem decidir deixar-ho.
Jo vaig començar a fer de agent comercial i no va anar malament. A finals del 98, vaig fundar una S.L. per poder comprar i vendre material (fins llavors, nomes intermediava i cobrava comissions).
El any 95, varem tenir el Pau i cinc o sis anys més tard, la Tina i jo, ens vam separar, motius?, potser anar massa ràpids quan encara no tocava.
Avui, apart de la meva empresa de la que soc únic propietari, tinc participació en una fàbrica de material elèctric que hi ha a Bilbao amb uns Italians, i soc soci també de altres empreses més que venen material elèctric, una a Barcelona, un altre a València i un altre a Madrid.
Després de estar casat 18 anys, al separar-me, vaig estar aparellat dos anys, desprès una temporadeta sol, i en aquests moments de nou vivint en parella, amb la que desitjo sigui la “refinitiva”, “ a la tercera va la vencida, no?”, encara que realment, com també diuen en castellà “lo único seguro es la muerte”.
Be, ens veiem el dia 27 un petó per totes i una abraçada per a tots.
Hola, sóc En Josep Torra (Papi).
Com que la meva intenció no és fer-vos un currículum, escriuré quatre detalls de la meva vida, de la resta en podem parlar el dia 27.
Treballo en un Centre Especial de Treball amb una plantilla de 250 persones, el 80% de les quals són discapacitades físiques o psíquiques.
Porto el Departament de les Compres i la Planificació de la Producció de la Secció D’insecticides i Ambientadors. En total, 45 persones al meu càrrec.
Em vaig diplomar en Turisme i, tret de les pràctiques, no m’hi dedicat mai més, tot i que els idiomes i alguna altra assignatura m’han ajudat molt en la meva carrera professional.
Abans d’aquesta feina n’he fet de molt diverses, especialment en l’àmbit de l’Hosteleria, ara ja fa anys, quan encara es guanyava força diners en aquell sector.
Vaig conèxeir al Víctor l’any 86, la millor persona que mai no he conegut, i amb qui ho he compartit tot des de llavors. Ens vam casar fa un parell d’anys, ja que abans no ens estava permès. No tenim fills, però els catorze nebots que tenim entre tots dos han omplert aquest buit ( encara els més petits, s’estimen més passar un cap de setmana a casa nostra abans d'anar a la dels propis avis quan els pares els han de deixar ).
M’identifico molt amb En Vicenç Galea quan diu que no va poder viure a l’Institut aquella part de l’adolescència en la que sentim la necessitat d’expressar i compartir alguns dels nostres sentiments envers alguns companys i companyes.
En general crec que la vida m’ha tractat prou bé; he hagut de lluitar molt, ara mateix però, em trobo a la plenitud d’una manera força satisfactòria.
Papi.
Hola Papi, ¡felicidades!. En el escrito que hice para el libro-cuaderno te dedico una línea y prefiero no esperar al día 27 para que lo leáis todos. Te agradecía muy brevemente tu existencia. Cuando repetí segundo de BUP fue un mal trago y coincidir contigo en clase me salvó. No conocía a nadie pero como tu también repetías no me sentí solo en el universo y eso fue mi tabla de salvación. Pues eso, gracias
Ei hola a tothom!
Jo al acabar l´institut, vaig estudiar arquitectura, pero no vaig acabar la carrera, vaig estar uns quants anys treballant de delineant en estudis d´arquitectura i em vaig reenganxar als estudis uns anys despres estudiant disseny d´interiors, que es a lo que basicament m´he dedicat i em dedico.
He treballat com a comercial i interiorista en vàries empreses dins el mon de la construcció, fa ara un any i mig que tinc una botiga d´armaris a mida i un taller de reformes a les corts.
Estic separada desde l´any 2003 i tinc un fill de 9 anys.
Ens veiem dissabte!
Hola soy María José Moráguez,
Lo mío es más corriente, he hecho de todo: camarera, dependienta, y ahora hace 16 años que estoy en una ingenieria, estudie contabilidad y ya se sabe: a los papeles, como es una empresa familiar pues ya os imaginais se hace de todo.
Soy madre desde hace 20 años de una xaval estupendo ( que voy a decir yo) Por cierto a mí me caso Jordi Trepat y fue un detallazo por su parte, lástima que con el tiempo no salió bien. Tengo unas ganas enormes de veros, besos para todos y todas.
Soc l'Enric Garcia
Quan vaig acabar tercer de BUP vaig ser convenientment expulsat del institut (un tic autoritari d’un claustre suposadament progressista). Vaig anar als Estats Units a fer el COU, va ser un any avorrit però vaig aprendre prou angles per no haver de estudiar-ne mes. Vaig passar per poc la selectivitat ‘per estrangers’ i em vaig apuntar a Industrials.
La carrera va anar be els primers anys i desprès no tan be, però la vaig acabar. Vaig fer algunes feines relacionades amb la informàtica i la automatització de sistemes mentre anava fent cursets relacionats amb la gestió i, des de fa uns 10 anys, faig de petit empresari.
La Laura i jo ens varem conèixer a 3er de BUP i, 11 anys desprès, ens varem casar. Ara tenim 3 nenes i un nen, treballem junts, i vivim en un poble de 2000 habitants al peu del Montseny.
En estonetes que esgarrapo a la feina i a la família em dedico a participar a la escola, soc el presi de l’ampa i també estic al consell escolar, i a estudiar xines.
Ens veiem dissabte !
Kike, Sóc la Sílvia Ruiz:
No puc estar-me de dir-te que em fa molta gràcia que siguis presi de L'Ampa de l'escola dels teus nens...COM EL TEU PARE!
Petó i fins dissabte!
Hola soc Rosa García Berbegal. Després de C.O.U vaig començar Dret pero no vaig acabar - coses de la vida- i per mirar de ser pràctica em vaig posar a treballar d'Administrativa, amb el temps vaig treure la titulació per poder fer de Secretaria, i he treballat en uns quants llocs, fins i tot al Col.legi de Llicenciats en Educació Física, (paradoxes de la vida jo era negada totalment per la "gimnasia"). Vaig casar-me i aleshores va començar la meva veritable carrera, de la qual n'estic sanament orgullosa,la de mare, tinc cinc fills per poder estar per ells vaig deixar de treballar (entre cometes lo de deixar de treballar, doncs ja imaginareu la feina que dona una familia gran) pero per a mi el resultat ha estat molt profitós. M'ha fet molta il.lusió saber tot el que heu fet aquests anys i desitjo que tot us vagi millor si cap.
No puc venir al sopar pero hi seré una mica en el llibre-record, a vosaltres, a tots, us tindré sempre en un lloc molt especial dels meus records. Una abraçada molt forta per a tothom.
Hola, soy Mª del Mar.
Me encanta leer todos vuestros escritos, saber de vosotros, como vivis, que haceis, hijos, maridos, novios, novias....
Yo estuve hasta 3º de BUP en la Maternitat, lo normal, 4 años de instituto. Volvi a hacer 3º y COU en el INBAD y un intento fallido, años mas tarde de ingenieria.
Trabajos? unos pocos, canguro, azafata de tren, especialista en una fabrica de automocion, administrativo, repartiendo paqueteria, y finalmente asesora en una perfumeria.
Vivir? En Barcelona hasta el 92, me quede sin trabajo, y el futuro se me hacia muy oscuro, necesitaba aire, necesitaba respirar, salir de Barcelona y asi fue como me hice rural y me fui a vivir a Astudillo, a los dos años habia aprendido todo lo que me podia enseñar un pueblo, y decidimos ampliar horizontes en Valladolid, no me gusto, inconvenientes de ciudad grande y de ciudad pequeña, y pocas ventajas, regresamos a Palencia, Barcelona de nuevo y finalmente Palencia , en este paseo me acompaña Oscar, 15 años juntos y tres de casados, y entre tango y tango(somos aficionados al baile) nacio nuestra hija Malena, hace 8 años (por supuesto nacio en Barcelona, en la Maternitat)
Llevamos ya unos años en Palencia, trabajo estable, calidad de vida, mucho frio , eso si;
una montaña palentina, la bella desconocida, que merece la pena ver y una tierra de campos que te sorprende en colores.
Sereis bienvenidos.
Un abrazo, y recordad que un trocito de mi estara el 27 con vosotros, bueno un trozazo.
besos
Mar
Hola soy Lorena, después de cursar el bachillerato en el IES Sants-Les Corts, en el que compartí experiencias muy agradables con Enrique García y Javier de la Matta, empezó el calvario de mi vida. Que no se me malinterprete, siempre fueron roces naturales y miradas furtivas sin más. En estos 20 y pico años me ha pasado de todo. En un principio quería entrar en "La Caixa" y me aconsejaron iniciar unos estudios de contabilidad y derecho mercantil que no acabé, pero empezé a intuir q me pirraban los hombres! Después de varios trabajos de limpieza, por fin entré en "La Caixa", siempre me ha gustado estar rodeada de millones. Cuando se cerraban las oficinas, la mía en concreto, empezaba mi turno de limpieza; consistía en quitar el polvo del mobiliario, barrer el suelo, fregarlo y ... lo que más me gustaba, escuchar a Fernando que apoyaba sobre mi todas sus debilidades. La relación fue a más hasta que por fin nos juntamos, tuvimos dos hijos, Oriol y Ferran; con el tiempo la relación fue a menos e incluso hubo un poco de forcejeo, que a mí en cierto modo me gustaba, pero al fin lo dejamos. Él accedió a la custodia compartida y ahora los tenemos un mes yo y un mes él. Después de mucho batallar, entendí que lo mío eran los hombres y ahora trabajo de prostituta en el camp del Barça... El resto os lo explico el sábado.
S'ha vist de tot en aquest bloc però el comentari de "Lorena" (nom de guerra, suposo) ha superat totes les expectatives. No hi ha res com tenir professions interesants, encara que siguin mentida, potser aquestes són les millors. Petons Lorena però castos de part de Manel, un chico fàcil... a ratos
Hola, sóc el Javier de la Matta,
Mai hauria dit que escriuria sobre la meva vida laboral en un blog, més quan el treball és una de les coses que menys m’entusiasma, però alguna cosa greu vaig haver de fer en una altra vida per merèixer aquest càstig d’haver-lo de practicar cada dia...
Em vaig casar amb la Virginia, a la que probablement recordareu millor que a mi, doncs després de tants anys de sortir junts no era qüestió de llençar-lo tot per la borda i tornar a començar, quina feinada, amb lo que em va costar !, i ara tenim tres fills de 12, 10 i 9 anys.
Després d’acabar el COU vaig matricular-me a l’Escola Técnica Superior d’Enginyers Industrials, encara no recordo molt bé el perquè d’aquesta elecció, segurament va influir que quedava prop de casa. A l’any de començar la carrera vaig descobrir el parapent i em vaig dedicar intensament durant uns anys i de seguida amb altres amics, germans i la Virginia vàrem obrir una escola de parapent, així que durant uns anys vaig simultaniejar els estudis, que se’m varen fer llargs, amb aquesta activitat. Finalment, després acabar la carrera em vaig (i em van) posar seriós i vaig començar a treballar en el sector de la consultoria i de l’enginyeria ambiental, on continuo en una petita empresa del sector. Però si em toca la loteria hi torno...
Em continua agradant perdre’m per la muntanya, realitzar excursions i viatges en bicicleta, etc, tot això que ara ho engloben amb l’anglicisme “outdoor” i que ja fa més de 25 anys a l’Institut érem precursors quan ens escapàvem als Pirineus alguns caps de setmana i després dels finals de curs. Ho recordeu?, i també en fèiem espeleologia pels soterranis de l’Institut... jeje, quins anys!.. Fins aviat.
Hola sóc en Jordi Bort,
em disculpo per no haver participat abans en el blog. No és el meu entorn informàtic més còmode. Us asseguro que és el primer cop que faig una incursió en aquest tipus d'ambient. I això que bona part de la meva jornada laboral la passo davant dels ordinadors.
He anat entrant i llegint les contribucions de tant en tant, la qual cosa vol dir que me n'he perdut molts dels vostres escrits.
Ara, que ja ens ha entrat el pessigolleig de la proximitat de l'esdeveniment, m'hi he endinsat i he descobert enmig de l'oceà de participacions i escrits interessantíssims, dues "perles" que m'han deixat especialment tocat, personalment.
La primera ha estat la d'en David Novelles, per la referència carinyosa a "mi Pie", la segona la referència de la Carina sobre l'ajut que li vaig oferir a COU amb els vectors. Touchée!! T'asseguro que no ho recordava. Us agraeixo que hagueu re-connectat un parell de neurones que anaven a la seva.
Carina, de Vilada, oi ?
A mitjans de juliol, quan inconscientment començava a recuperar records de la meva estada a l'Institut, durant una excursioneta de cap de setmana pel Berguedà, amb el cotxe vam fer la carretera de Berga a Ripoll, i vaig comentar a les meves "nenes", la meva dona i les dues filles de 7 i 11 anys, que a Vilada hi venien dues companyes de l'institut, la Carina i la Montse.
Quan vaig acabar l'institut vaig estudiar Biologia, al costat de la Maternitat, per damunt del cementiri, de cara a la Diagonal. Després de tants anys, amb diverses anades i vingudes, encara i sóc, després d'encadenar diverses figures investigador/professor, treballant en ecofisiologia de les plantes. Això m'ha fet visitar sovint el Pavelló Rosa, i retrobar les dependències on van estar ubicades les aules on tantes hores hi vam estar. Evidentment, tot plegat està molt canviat, doncs hi ha diverses unitats i serveis de gestió de la Universitat de Barcelona.
Al llarg d'aquests anys he pogut mantenir fins l'actualitat el contacte amb diversos companys de promoció: en Cata, la Rosa Mena, la Leo Blasco, la Maria Prades, l'Esther Cebrian. Cal dir que amb en Cata, ja ens coneixíem de tota la EGB, cursada a Collblanc. Si a tota aquesta colla hi afegiu el Pepe i l'Edu, també d'EGB i les respectives parelles de tots plegats, us puc dir que es tracta d'una colla ESTUPENDA.
Durant un temps ens retrobavem sovint amb en Francesc Remon a Can Barça.
En Pedro Marcos me'l vaig trobar, ara fa uns quants anys, a Sant Andreu, prop de la Sagrera, on hi visc des de fa 15 anys.
Queden dos dies. Ja hi som.
Fins dissabte,
Petons,
Jordi Bort
Hola soc el Josep Garcia,
Els meus cinc cèntims de CV :
Quan vaig acabar el COU vaig fer Veterinària a la Autònoma. Els estudis em van anar bastant be i personalment m’ho vaig passar de conya. Vaig fer la mili (cuidant coloms missatgers!) i vaig marxar als Estats Units, inicialment per fer un Masters.
La idea era quedar-me un parell d’anys, però entre la universitat (doctorat, al nord, a Michigan) i la feina (al sud, a Miami) vaig estar-hi gaire bé 10 anys.
Des de que vaig tornar a Catalunya (amb la meva dona, que vaig conèixer als EUA) vivim al Maresme.
Ara treballo fent el servei tècnic per Europa i l’Orient Mitjà per una empresa americana. Tenim una filla de 4 anys amb la que passo tota l’estona que puc quan no haig de viatjar. Quan puc també m’agrada sortir amb la bici a perdrem per la muntanya amb els amics.
Fins molt aviat.
Hola Jordi Bort! Benvingut al blog!
Només dir-te que encara que no ens ho pensem,tothom vam deixar una petita petjada el els records d'un altre que forma part de la història de l'institut. Gràcies una altra vegada.
Et recordo un noi seriós i molt responsable.Potser una mica reprimit però que et diverties amb les animalades que fèien els altres.Jo també era d'aquestes,encara que de vegades participava amb els més entremaliats (David Novelles?).
Et volia aclarir que la Montse Morera i jo érem de Sants.Vilada era el poble del Berguedà on estiuejava la Montse, i jo anava de convidada (a lligar).
Bé,em friso perquè arribi el moment
de retrobar-nos.
Un petó!.
Publica un comentari a l'entrada