La infantesa la vaig passar a Collblanc. Anava a un petit col·legi que es deia Liceo Pedagógico i érem molt pocs, una sola classe per curs. Érem uns quaranta alumnes que varem estar junts vuit o més anys doncs alguns ja veníem de la guarderia del mateix col·legi.
Eren els darrers temps de la dictadura i es vivia d’una forma diferent. Estava totalment aliè als moviments de l’època, inclús del país en el que vivia. Quan marxava de vacances al meu poble de Granada passava a ser el catalán però, en aquells moments, l’únic que sabia de Catalunya i del català es reduïa a tres o quatre paraules (tornabis, porta, petar, clau i poca cosa més).
En veritat no era ni conscient de viure a Catalunya. El menjador dels meus pares estava envoltat de records d’Andalusia amb una megafoto del meu poble vist des d’un turó.
És més, el català només el sentia quan anava a casa d’alguns amics, Juan Conesa, Francisco Ventura, Fernando Ferrer...., i els anomenava en castellà i parlàvem en castellà. Recordo encara com em va causar estranyesa la fe amb la que es reunien a casa de Juan la seva família per escoltar sardanes.
Aquell mon estava canviant i a mi em tocava canviar també. Cap a l’institut. De la meva classe varen marxar a La Maternitat (l’institut que ens va tocar), Angel Carreño, Eduardo López i Francisco Ventura que ja passaria a dir-se com tocava, Francesc. Recordeu aquells anys, companys: la senyoreta Mari Fé, el terrible senyor Flores i els seus mastegots, la senyoreta Isabel que era de Guinea....
Van ser moments de neguit pel canvi. D’altres estaven preocupats per la situació política. La meva mare va venir un dia del treball –treballava fent feines de casa per l’ama del col·legi- dient que la senyora Huguet l’havia dit que s’havia de votar UCD perquè no hi haguessin problemes. El meu problema consistia només en afrontar un nou lloc envoltat de desconeguts.
I quin lloc ens va tocar! No existia, ni tan sols. Els primers mesos es van fer les classes en horari nocturn i en un altre centre, el Jaume I. Només sis classes de primer de BUP amb només 13 professors.
Quan ens tocà aterrar a les instal·lacions definitives tots ens quedarem bocabadats. El Pavelló Rosa era per nosaltres, el que havia estat pavelló per mares solteres –tenien reixes a les finestres!-. Edifici gran, de sostres alts i, com és evident, sense els serveis mínims necessaris. Però era enlluernador, soterranis per descobrir, murs per saltar i biblioteques amagades per visitar. I els voltants eren tan bons, o més, com el propi Institut.
Teníem el cementiri, el parc dels cérvols, el camp del Barça, les prostitutes.... que més volíem?
Aquells anys efervescents s’introduiren en la dinàmica del nostre institut. Molt diàleg, molta discussió, moltes campanes, molta llibertat. I uns professors molt bons –hi havia de tot, és clar-, amb moltes ganes d’ensenyar i fer de mestre. Tenien coneixements i qualitat humana. I ens escoltàvem. I es van fer vagues, pintades, creuades contra el servei militar i tantes coses més.
I es parlà molt del país, de la situació de la llengua –una professora de literatura castellana va signar el manifest en defensa de la llengua castellana, sí el de Jimenez Losantos!!-, se’ns va ensenyar català als que no ho sabíem, va néixer TV3 i a tots ens donava per veure el nostre passat, estudiar-lo i assumir-lo. Recordeu a Vicenç amb la bandera extremenya o, jo mateix, amb l’andalusa amunt i avall. O Enric i la seva estelada enorme penjada a classe.
I quina barreja de procedències, un espectacle meravellós: els alumnes proveníem d’Hospitalet, de Sants, de les Corts, de Sarrià... Pijos, xarnegos, progres, normals, anormals, paranormals.... De tot i ben barrejats i ens varem entendre.
En aquells temps molts érem molt contestataris i, precisament, per això crec que es va aprendre més. No deixa de ser curiós que, malgrat estar molt interessats per la política, només un dels professors s’hagi dedicat a la mateixa però cap dels alumnes, com a molt alguns ens varem dedicar al sindicalisme.
No tot era política, també va ser temps d’enamorar-se, d’amistats, desenganys i descobertes. Uns anys molt intensos i vist amb el pas del temps, força ben aprofitats.
Gràcies a tots, professors i alumnes
Manuel
Eren els darrers temps de la dictadura i es vivia d’una forma diferent. Estava totalment aliè als moviments de l’època, inclús del país en el que vivia. Quan marxava de vacances al meu poble de Granada passava a ser el catalán però, en aquells moments, l’únic que sabia de Catalunya i del català es reduïa a tres o quatre paraules (tornabis, porta, petar, clau i poca cosa més).
En veritat no era ni conscient de viure a Catalunya. El menjador dels meus pares estava envoltat de records d’Andalusia amb una megafoto del meu poble vist des d’un turó.
És més, el català només el sentia quan anava a casa d’alguns amics, Juan Conesa, Francisco Ventura, Fernando Ferrer...., i els anomenava en castellà i parlàvem en castellà. Recordo encara com em va causar estranyesa la fe amb la que es reunien a casa de Juan la seva família per escoltar sardanes.
Aquell mon estava canviant i a mi em tocava canviar també. Cap a l’institut. De la meva classe varen marxar a La Maternitat (l’institut que ens va tocar), Angel Carreño, Eduardo López i Francisco Ventura que ja passaria a dir-se com tocava, Francesc. Recordeu aquells anys, companys: la senyoreta Mari Fé, el terrible senyor Flores i els seus mastegots, la senyoreta Isabel que era de Guinea....
Van ser moments de neguit pel canvi. D’altres estaven preocupats per la situació política. La meva mare va venir un dia del treball –treballava fent feines de casa per l’ama del col·legi- dient que la senyora Huguet l’havia dit que s’havia de votar UCD perquè no hi haguessin problemes. El meu problema consistia només en afrontar un nou lloc envoltat de desconeguts.
I quin lloc ens va tocar! No existia, ni tan sols. Els primers mesos es van fer les classes en horari nocturn i en un altre centre, el Jaume I. Només sis classes de primer de BUP amb només 13 professors.
Quan ens tocà aterrar a les instal·lacions definitives tots ens quedarem bocabadats. El Pavelló Rosa era per nosaltres, el que havia estat pavelló per mares solteres –tenien reixes a les finestres!-. Edifici gran, de sostres alts i, com és evident, sense els serveis mínims necessaris. Però era enlluernador, soterranis per descobrir, murs per saltar i biblioteques amagades per visitar. I els voltants eren tan bons, o més, com el propi Institut.
Teníem el cementiri, el parc dels cérvols, el camp del Barça, les prostitutes.... que més volíem?
Aquells anys efervescents s’introduiren en la dinàmica del nostre institut. Molt diàleg, molta discussió, moltes campanes, molta llibertat. I uns professors molt bons –hi havia de tot, és clar-, amb moltes ganes d’ensenyar i fer de mestre. Tenien coneixements i qualitat humana. I ens escoltàvem. I es van fer vagues, pintades, creuades contra el servei militar i tantes coses més.
I es parlà molt del país, de la situació de la llengua –una professora de literatura castellana va signar el manifest en defensa de la llengua castellana, sí el de Jimenez Losantos!!-, se’ns va ensenyar català als que no ho sabíem, va néixer TV3 i a tots ens donava per veure el nostre passat, estudiar-lo i assumir-lo. Recordeu a Vicenç amb la bandera extremenya o, jo mateix, amb l’andalusa amunt i avall. O Enric i la seva estelada enorme penjada a classe.
I quina barreja de procedències, un espectacle meravellós: els alumnes proveníem d’Hospitalet, de Sants, de les Corts, de Sarrià... Pijos, xarnegos, progres, normals, anormals, paranormals.... De tot i ben barrejats i ens varem entendre.
En aquells temps molts érem molt contestataris i, precisament, per això crec que es va aprendre més. No deixa de ser curiós que, malgrat estar molt interessats per la política, només un dels professors s’hagi dedicat a la mateixa però cap dels alumnes, com a molt alguns ens varem dedicar al sindicalisme.
No tot era política, també va ser temps d’enamorar-se, d’amistats, desenganys i descobertes. Uns anys molt intensos i vist amb el pas del temps, força ben aprofitats.
Gràcies a tots, professors i alumnes
Manuel
Entrades
13 comentaris:
He leido, y he vuelto a leer el escrito, y probablemente lo volvere a leer mas de una vez, sencillamente me ha encantado, me ha calado hondo, porque ahí, en esas palabras estan tambien parte de mis sentimientos, de mis vivencias, de mis raices, de mis miedos, bueno, y de tots nosaltres que crec que compartim las mateixas pinzellades.
Petonets.
Mª del Mar
Como no me manejo en esto de los blogs, no puedo ni leer mis propios comentarios, no recuerdo haber leido este artículo pero me ha parecido una radiografia muy exacta de la época, m'he quedat bocabadat.
Manel, realment tindràs problemes amb els números, però cap ni un amb les paraules!!. El teu comentari és pura poesia.
M´he llegit l´escrit i m´he vist reflexat, com segur s´ha vist reflexada tota la nostra generació d´infantesa a cavall dels estertors del franquisme i naixement de l´etapa democràtica.
Recordar a la senyora Huguet, que era la "concejal" d´ensenyament de l´Ajuntament de l´hospitalet i on la seva feina era impedir que es podessin fer escoles públiques a Collblanc i així continuar el seu negoci al cuchitril del Liceo Pedagógico. Quan recordo aquesta generació del "Cuentame" que ja sóm, a part dels records emocionals que tots tenim, me n´adono que malgrat els problemes hem avançat molt com a societat.
Bon dia Manel!
Penso que tens una capacitat de treball increïble,a més d'organitzar el sopar,contactar amb tot el personal,coordinar totes les activitats i controlar els pagaments (tardons inclosos),encara tens temps i ganes d'escriure poesia històrica (concepte que segur m'acabo d'inventar).
Et felicito pel teu treball en conjunt i penso que si no t'has dedicat a ser escriptor,és que t'has equivocat.
Petons.
Manolo,Manuel,Manel.
Tio eres grande , gracias por ser y estar.
Un petó.
Ana Gasol.
BIENNNNNN!!!, ai volia dir BÉÉÉÉÉÉÉÉ
Avui 11 de Setembre,la DIADA,faig aquest comentari perquè m'ha tocat treballar.
Seguint la petició de Manel d'escriure sobre algun tema que sigui interactiu, us diré que des d'el començament d'aquest projecte m'ha interessat o intrigat molt la professió o dedicació de tots els ex-companys de la nostra generació.
Comparats amb les generacions que pugen ara,penso que nosaltres no hem tingut les coses tan fàcils ni ho hem tingut tot des de petits;ens hem hagut de buscar la vida i compartir moltes coses amb els germans o amics. Ho dic perquè penso que els nens-joves d'ara són molt diferents a nosaltres en quant a la seva actitud davant la vida.
Després d'aquesta reflexió us explicaré que sóc infermera d'urgències des de fa 22 anys i que ara estic a pediatria fa 1 any,també a urgències. (des de que es va inaugurar el servei).
Malgrat els horaris i torns (he treballat 20 anys de nit),m'agrada la meva feina.
Tinc curiositat de saber a què us dediqueu i si us agrada.
Salutacions a tots.
Jo vaig fer el manta fins els 25. O sigui que no vaig ser tan diferent als nanos d'ara. Després vaig entrar en presons i un cop a dins em vaig dedicar al sindicalisme. He estat uns 9 anys "alliberat" negociant acords sindicals -acords generals per tots els funcionaris de la Generalitat, acords de veterinaris, de bombers, de presons, convenis pel personal laboral...- Em vaig cansar i he tornat a fer de funcionari de presons, ara sóc cap d'unitat a la Model i, la veritat, m'ha agrada la feina. És antropologia pura i dura. I m'agrada que Carina hagi obert el tema perquè així ho dic aquí i no ho he d'explicar un per un. Petons
Imperdonable. On posa m'ha agrada ha de dir m'agrada. Imperdonable, imperdonable... en què estaria pensant.
Post scriptum: car no escriu ningú omplo jo (i Carina) de continguts el bloc. Àdhuc aquests inútils i innocus
La infantesa la vaig passar al Raval de Barcelona. Nascut en festa major, batejat a la parròquia de Betlem, vaig aprendre a caminar amb el meu avi Antonio a la Rambla, on anàvem cada dia a collir aigua de la font de Canaletes. Vaig començar l'escola als 3 anys, no la guarderia, l'escola. Vaig estar sobreescolaritzat no sé perquè. Era una escola municipal del barri, típica del franquisme, la Milà i Fontanals. Llavors hi havíem paios catalans, gitanos catalans, i immigrants castellans i gallecs, sense saber que ho érem. Avui dia és un institut amb més de 100 nacionalitats entre el seu alumnat.
Com el Manolo i tants de nosaltres, sóc un xarna, un fill d'immigrats dels 60. Sóc el primer nascut català de la meva família extensa, doncs ja sabeu que els estremenys emigraven en massa, tots els germans i cosins l'un darrera de l'altre. Vaig parlar català des de petit, no perquè el parléssim a casa ni a l'escola, sinó perquè feia molta vida amb uns veïns menorquins que tenien 11 fills, dels quals 2 bessons venien amb mi a escola. Fins a arribar a l'adolescència no vaig saber què significava que una llengua estigués prohibida i fos aliena a la meitat de la població. Tampoc no vaig adonar-me que parlava un català diferent que no era d'aquí. Encara avui dia dic paraules menorquines com xoc per guix, vinjolita per oreneta o mumare per ma mare. No és per dir-ho, però ballo bé i és gràcies a la convivència amb els gitanos del Raval, era molt amic d'un nebot del Peret i els Amaya eren veïns meus.
Vaig "treballar" des de petit, casa meva al Raval era un taller de costura i jo seia al terra "hilvanando, deshilvanando y pegando entretelas".
Recordo absurditats naturals de l'època, com que mon pare militava a Comissions Obreres i no en parlava a casa; com que a casa es gairebé no es parlava de política i de la història recent i costava ser crític i comentar el Telediario; o com que jo sortia als vespres amb una colla de veïns del Psuc a enganxar cartells clandestins sense que a casa se n'adonessin. I tot això amb la sintonia de l'Helena Francis, els Payasos de la Tele, Planeta Azul, Historias de un Pueblo, Pipi Calzaslargas, Borriquito como Tú i l'Himno Nacional.
Els immigrants van prosperar i van passar de la pensió del carrer de la Riereta al pis de lloguer del carrer Tallers, i d'aquí a un pis de propietat a l'Esquerra de l'Eixample. Grosso error. El canvi de barri em va sentar fatal, vaig perdre els amics i el meu paisatge, la vida era tan diferent ! D'un barri popular antic de classes obreres amb més gent al carrer que a les cases, vem passar a un de burgès on no coneixia ningú. I de seguida a l'institut Maternitat.
Mon pare va ser dels que es van tancar més d'un mes a la Seat el primer cop que van fer acomiadaments. Va morir un treballador a trets per la policia a cavall manada pel Martín Villa. Aquell mes i escaig anava cada nit en bicicleta a veure mon pare rere les reixes de la fàbrica, li portava el sopar en una carmanyola. Aquí jo tenia 16 anys.
D'entre les absurditats naturals de l'època, em recordo amb el jersei bandera estremenya que recorda el Manolo, que m'el va fer la meva padrina Chari, a les manis indepes del Fossar de les Moreres. Per cagar-se.
Quan mon pare és acomiadat de la Seat, amb la idemnització, decideixen reemigrar i tornar a Extremadura, i ho diuen així tan panxos tot sopant. Em vaig quedar glaçat i vaig dir que trucaria la padrina Chari o la tieta Telesfora per quedar-me amb elles. Finalment la família no va reemigrar.
Suposo que entre el meu caràcter tímid i la trencadissa d'amics amb el canvi de barri, havia arribat a l'institut amb una por terrible de no fer amics. I vaig trobar una colla preciosa que la feien la Marga, la Susanna, el Javier, el Pau, la Montse, la Mamen, l'Emilio, ...
En aquesta commemoració-celebració dels 30 anys de Maternitat ens estan faltant els primers temps, els professors, pares, mares i alumnes que vem anar al Pavelló Rosa a netejar-lo durant més de mig any. Tot això ho va impulsar un senyor baixet i de pell torrada que ens feia de professor voluntari de música i era pare d'alumne. No sé si m'ho invento, però crec que se'n deia Marratxí o una cosa semblant. Falta aquest senyor i falten records d'aquestes brigades de neteja.
I mentres, pels vespres, féiem Bup diürn a una escola d'Egb on jo havia fet 8è. Quin absurd !
I vem tenir un edifici preciós, modernista, amb història tèrvola, abandonat, amb un pati amb arbres, amb espais tancats que exploràvem, ...
I l'entorn de l'institut ple de cames de futbolistes, cames de prostitutes, cames de senyors casats que van amb prostitutes, cames d'infermeres, cames de parturientes, cames d'universitaris i universitàries, cames de travestis, un hotel de luxe i un cementiri ...
I uns menjadors del Seu i un parc dels Ciervos i una discoteca Lassèrium. Tot el que es va coure en aquests tres espais, la cocció pròpia adolescent de petons furtius, de morrejos descarats, de nòvies amunt i nuvis avall, me la vaig perdre força, cosa natural en un adolescent homosexual de l'època.
I tota la moguda de l'època, viscuda amb els nostres ulls : Comença l'autonomia, comença la televisió catalana (Suel·len ets una bandarra), el Cambio de Felipe, el 23F, les vagues per les lleis d'educació, la lluita antimili, l'antiOtan, l'antinuclear, per les Cotxeres de Sants, el tema de la llengua, ...
I com deia el Manolo : "I quina barreja de procedències, un espectacle meravellós : els alumnes proveníem d'Hospitalet, de Sants, de les Corts, de Sarrià ... Pijos, xarnegos, progres, normals, anormals, paranormals ... De tot i ben barrejats i ens vàrem entendre".
Per a acabar, com que aneu explicant què heu fet més personalment, us diré que vaig estar casat sense papers 11 anys durant la vintena i que no he tornat a emparellar-me. No he tingut fills, mai he volgut, i ara tinc aquella sensació a la panxa ... tant amoïnadora de ganes de ternir-ne. He viscut temporades al Brasil, 1 any a Flandes, 4 a Granollers i vaig molt al Marroc, sobretot a l'estimada Tànger. De la resta, sempre fastigosament barceloní, visc al Poble Sec.
A primers de juny va trucar-me el Manolo dient "soy Manolo García García" i el vaig conèixer a la primera més de vint-i-cinc anys després de no veure'l ni sentir-lo. M'ha fet recordar moltes coses el cabró del Manolo.
Setmanes més tard moria la meva àvia Justa, la persona més important en la meva vida, que m'ha fet recordar molt més. Permeteu-me que li dediqui tots aquests records a ella, a mi agüe: Justa era una inmigrante extremeña, analfabeta, huérfana y trabajadora desde los 8 años. Con ella aprendí a cocinar, a abrazar, a doblar la ropa, a hacer la cama, a vestirme. Recuerdo el calor de calzoncillos y camisetas que había calentado en el brasero mientras me bañaba los sábados por la mañana con Helena Francis en la radio. Sus croquetas, migas, viernes de cuaresma, arroz con bacalao, sopa de tomate y de ajo. Una mujer sencilla y simple, honrada y trabajadora. Nunca habló ni entendió catalán, pero era culé, catalanista e iba a misa en catalán. Me gustaba esconderme y asustarle, chillaba y me gritaba "¡Pero qué Mariconazo eres!" y entonces se presignaba. Siendo siempre pobre, siempre se peinó muy bien y llevaba tacones, aunque siempre vistió de luto, de negro. De ella heredo cierta resignación, la resistencia al dolor físico, austeridad, creo que también la timidez y la discreción y, desde luego, el gusto por el café torrefacto, el vinagre y la sal. Y un sinfín de problemas digestivos hereditarios.
Gràcies a tothom, Vicenç.
Vicenç. Para mí eres Vicente, cuando quedamos en casa de tus padres te llamé todo el rato Vicenç porque creo que hay que nombrar a la gente como quieren ser nombrados (aquí y en la China que diría el bigotes). Y seguiré llamándote Vicenç pero en mi memoria sentimental eres Vicente.
Primero quiero decirte que me ha emocionado mucho lo que cuentas. Ojalá pudiera describir como tú lo has hecho de tu abuela mis propios sentimientos y emociones con respecto a los mios.
Mis recuerdos siempre han estado en una neblina y, ni con tanto aluvión de datos en los últimos meses, han mejorado mucho. Como ya dije en otro lado, recuerdo algunas emociones más que situaciones concretas. Y tú, Vicente/Vicenç siempre me caiste muy bien y casi ni nos relacionamos. Es una cuestion de química quien me cae bien, me cae bien, sin más. Algo ayudaría lo de la bandera extremeña para que aún me cayeses mejor. Mi madre (que cocina y cose fantásticamente) me hizo una chaqueta de lana de color marrón horrorosa (no todo le tenía que salir bien) y en el brazo estaba tejida la bandera andaluza. Mezcla de colores espantosa. Pero en aquélla época decidí que era andaluz (mis opciones eran sentirme español, sentirme catalán o sentirme andaluz) y me tocó apechugar ponerme muchos días ese horror tejido en lana. Supongo que, al verte a tí, me sentí irremediablemente hermanado. Alguien más se comía, en honor a la patria (sin ejército ni rollos patrióticos), cualquier dignidad estética.
Me sentí tan andaluz que hice pintadas en la calle a favor del PSA y por las prisas del momento puse acento en la u de andaluz. Josep Milà que era un encanto me dijo: "qui haurà estat el que ha escrit allò a la paret?, quina errada la de l'accent".
Por cierto y acabando que estoy chupando ya demasiado cámara. El otro escrito mio colgado en el blog tenía una dedicatoria que no puse al final. Se lo dedicaba a Josep Milà y a Bernat. A ambos les di mucho la tabarra sobre el catalán y el catalanismo y eese escrito es una manera de hacerles "ver" el proceso mental y sentimental por el que me regía.
No me resisto a contar otra anécdota (esto es un vicio). El primer día de clase de Josep Milà pasó lista y dijo que levantasen la mano aquellos alumnos que tuvieran mal puesto el nobre o los apellidos. Cuando llegó mi nombre lo leyó en catalán, "Manel Garsia Garsia". Ipso facto levanté la mano y arrastrando todas las letras de mi nombre y apellidos le corregí diciendo Manuel García García. Estava fet un torracollons i, tot sigui dit, és un tic que no he aconseguit abandonar del tot. Gràcies, Josep per haver aguantat totes les meves tonteries i collonades amb un "savoir fer" que t'honora. Petons
Es difícil añadir una comentario, cuando te quedas sin palabras. Vicenç i Manel, indudablemente estais inspirados, cualquiera que lea vuestros escritos, respirará, tocará , sentirá y volverá a vivir aquellos años. Me he quedado impresionada, las historias de ambos, si que son para escribir un libro....gracias a los dos.
Begoña.
T'he trobat per casualitat... Vaig estudiar també al Liceo Pedagógico i a la maternitat. Amb el señor Flores, la señorita Mari Fé (gran profesora!), la señorita Carmina (cuánto aprendí de aquella mujer) y de la resta. Després a la maternitat, crec que sé de quina professora de literatura parles :). Segur que et sonaran els noms de la insuperable Montserra Forns (la millor professora ever), de Ma Jesús Carrión, que me hizo llegar a la carrera con un nivel de matemáticas tan bueno que ridiculizaba el de mis compañeros, la cencillo y mucho/as otro/as. Jo sóc més jovenet (sóc del 77) i no ho vaig viure de la mateixa manera, vàrem ser dels primers en estrenar el nou edifici. En fi, m'ha encatat llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada