VAYA RESACÓN
Manolo,
ahora ya con cara y cuerpo reales, te doy las gracias de nuevo por haber sido el alma de todo esto. Yo también voy a echar de menos no tener mensajes tuyos o que el blog no crezca más. Supongo que podremos alargarlo un tiempito, ¿no? ha sido una experiencia excepcional "tot plegat" com diuen els catalans. No sólo por el vis a vis (en términos que te resultan familiares, je,je) o el tête à tête (en términos más sensuales, y de paso que se note que estudié francés ja,ja)
Hoy se agolpan en mi cabeza cantidad de imágenes de ayer y sensaciones intensas que supongo se irán ordenando poco a poco. Para ayudar a ello y compartir el post....propongo iniciar otra temática en el blog que sea expresar vivencias, anécdotas, pensamientos, etc. de ayer.
Yo empiezo ahora contando la llegada a la fiesta:
Ayer, cuando llegué con el coche por las Corts y ví un grupo de gente (30 ó 40 personas) en la esquina del callejón, enseguida pensé: "mira, seguro que son los del Insti, que van llegando". Fuí a aparcar y mientras cruzaba por el semáforo de Las Corts (donde nos atropellaron a Begoña y a mí en 3º) pensé "qué corte, igual no reconozco a nadie...bueno, es igual, me acercaré, saludaré y preguntaré ¿vosotros quienes sois, a qué curso ibais?..."
A medida que llegaba a la acera de enfrente, me parecieron "muy mayores" y de pronto me asaltó el sentido del ridículo y me dije "¿y si son de una convención de médicos o trabajadores de la Radio y voy yo y me pongo a charlar tranquilamente, preguntando por sus vidas y a qué curso iban?" ¡vaya cuelgue! me entró la risa de mí misma, pues no sería la primera vez que me pasan cosas de estas.
Lo resolví al poner el pie en la acera, preguntando si eran antiguos alumnos del Instituto que iban a la fiesta. ¡Qué flash, al verlos tan "graaaandes"! como diría mi hijo. Cómo si yo tuviera 18, pensé enseguida (A pesar de la bajada de neuronas, todavía no me falla el principio de realidad...)
Me dijeron que sí, y si bien no recordaba a nadie, la que me reconfortó un poquito fue Mª José Moraguez, que no pude encontrar en mi reducida memoria, pero, por suerte, su nombre me sonaba un montón. Los comentarios que se oían eran " joder tí@, no reconozco a casi nadie" "¡qué diferentes! ¡qué mayores!" y ya en el corrillo de mujeres " yo a algunas de vosotras sí, porque estais igual, pero la verdad, ellos están muy cambiados...parecen mucho más mayores...han envejecido peor" En fín, comentarios muy femeninos....ja, ja, ja ¡la condición no cambia!.
Venga, ¿os apuntais a compartir lo que fuímos sintiendo?
Manolo, un abrazo grande y decirte que si alguna vez te cansas de la prisión, no sufras por tu futuro laboral. Seguro que encuentras trabajo organizando eventos, como animador sociocultural, como el nuevo Lobatón, sustituyendo a la Mercedes Milà, como sucesor de Farruquito (lo dejarán salir ya pronto? siempre puedes interceder para que no te haga sombra...) o en "Mira quién Baila" con la Paytu, En fin, "que é que tiés muxa cualidaé, mi niño"
Un beso bien grande!!!!
p.d: decir que Manolo es el alma de la fiesta no va en menosprecio alguno por Mireia, Ana, José Luis, Mª Lluïsa o Jordi Trepat. ¡GRACIAS A TODOS POR HABER HECHO POSIBLE ESTE ENCUENTRO!
Maribel Rodríguez
Manolo,ahora ya con cara y cuerpo reales, te doy las gracias de nuevo por haber sido el alma de todo esto. Yo también voy a echar de menos no tener mensajes tuyos o que el blog no crezca más. Supongo que podremos alargarlo un tiempito, ¿no? ha sido una experiencia excepcional "tot plegat" com diuen els catalans. No sólo por el vis a vis (en términos que te resultan familiares, je,je) o el tête à tête (en términos más sensuales, y de paso que se note que estudié francés ja,ja)
Hoy se agolpan en mi cabeza cantidad de imágenes de ayer y sensaciones intensas que supongo se irán ordenando poco a poco. Para ayudar a ello y compartir el post....propongo iniciar otra temática en el blog que sea expresar vivencias, anécdotas, pensamientos, etc. de ayer.
Yo empiezo ahora contando la llegada a la fiesta:
Ayer, cuando llegué con el coche por las Corts y ví un grupo de gente (30 ó 40 personas) en la esquina del callejón, enseguida pensé: "mira, seguro que son los del Insti, que van llegando". Fuí a aparcar y mientras cruzaba por el semáforo de Las Corts (donde nos atropellaron a Begoña y a mí en 3º) pensé "qué corte, igual no reconozco a nadie...bueno, es igual, me acercaré, saludaré y preguntaré ¿vosotros quienes sois, a qué curso ibais?..."
A medida que llegaba a la acera de enfrente, me parecieron "muy mayores" y de pronto me asaltó el sentido del ridículo y me dije "¿y si son de una convención de médicos o trabajadores de la Radio y voy yo y me pongo a charlar tranquilamente, preguntando por sus vidas y a qué curso iban?" ¡vaya cuelgue! me entró la risa de mí misma, pues no sería la primera vez que me pasan cosas de estas.
Lo resolví al poner el pie en la acera, preguntando si eran antiguos alumnos del Instituto que iban a la fiesta. ¡Qué flash, al verlos tan "graaaandes"! como diría mi hijo. Cómo si yo tuviera 18, pensé enseguida (A pesar de la bajada de neuronas, todavía no me falla el principio de realidad...)
Me dijeron que sí, y si bien no recordaba a nadie, la que me reconfortó un poquito fue Mª José Moraguez, que no pude encontrar en mi reducida memoria, pero, por suerte, su nombre me sonaba un montón. Los comentarios que se oían eran " joder tí@, no reconozco a casi nadie" "¡qué diferentes! ¡qué mayores!" y ya en el corrillo de mujeres " yo a algunas de vosotras sí, porque estais igual, pero la verdad, ellos están muy cambiados...parecen mucho más mayores...han envejecido peor" En fín, comentarios muy femeninos....ja, ja, ja ¡la condición no cambia!.
Venga, ¿os apuntais a compartir lo que fuímos sintiendo?
Manolo, un abrazo grande y decirte que si alguna vez te cansas de la prisión, no sufras por tu futuro laboral. Seguro que encuentras trabajo organizando eventos, como animador sociocultural, como el nuevo Lobatón, sustituyendo a la Mercedes Milà, como sucesor de Farruquito (lo dejarán salir ya pronto? siempre puedes interceder para que no te haga sombra...) o en "Mira quién Baila" con la Paytu, En fin, "que é que tiés muxa cualidaé, mi niño"
Un beso bien grande!!!!
p.d: decir que Manolo es el alma de la fiesta no va en menosprecio alguno por Mireia, Ana, José Luis, Mª Lluïsa o Jordi Trepat. ¡GRACIAS A TODOS POR HABER HECHO POSIBLE ESTE ENCUENTRO!
Maribel Rodríguez
Entrades
31 comentaris:
Va ser així, poques ganes de menjar i afany per recuperar moltes vivències. Va ser molt agradable anar reconeixent, de mica en mica, molts dels alumnes que havia tingut, això sí, amb uns quants anyets més, i els nois, en general, més canviats que les noies.
Tal com em deia en Pere Villalba, el bon ambient que es respirava no era casual, sinó que era el fruit de tot el que havíem fet trenta anys abans i que, sempre, acaba sorgint.
La veritat és que van ser uns anys molt importants, també per a mi, perquè tot començava en aquell moment: la feina (l’Institut de la Maternitat va ser el meu primer institut); la transició política; la recuperació de l’ús públic de la meva llengua materna, de la llibertat…
Doncs, deu ser per tots aquests motius, que guardava uns records clars del que havia viscut durant els tres cursos que vaig fer classe a l’Institut.
Gràcies a tothom i sobretot als/a les organitzadors/organitzadores perquè, en estones com les d’ahir, penses que, si tornessis a començar, decidiries ser professora, això sí, d’alumnes com vosaltres amb l’efervescència que demostràveu ara fa trenta anys.
Fins aviat,
Anna Pujol i Coll
Primer de tot agrair-vos a tots vosaltres la vostra presència i el reconeixement que em vareu fer sobre el muntatge.
Vull dedicar unes línies a Mireia. La festa crec que quedarà gravada al nostre cap (fins que l'alzheimer se'l menji, clar) però gràcies a Mireia tindrem una cosa tangible que podrem revisitar cada cop que vulguem. El llibre l'ha quedat fantàstic i crec que l'hauríem de fer un monument per tota la feina que ha fet. El bloc i el llibre són únicament mèrit seu i l'instrument amb el què tots hem omplert d'uns continguts (perdoneu la cursilada) meravellosos.
Al final, no vaig tenir "pelendengues", és a dir, collons per fer un discurs. Ara el faig. La trobada tenia diversos motius per mi.
Un d'ells, el més important, era retrobar-me amb una sèrie de gent (Mercedes, Papi, Josep Milà....) per poder dir-lis (esos pronombres catalanes que me llevan por el camino de la amargura) en persona que els estimava, que varen ser molt importants a la meva vida.
Tal com vivim la immensa majoria no trobem mai el moment per deixar parlar el cor (ja ho sabran veure, ara no és el moment, em fa vergonya obrir-me...., arguments estúpids que ens allunyen de les persones que són o han estat importants en la nostra vida) i, particularment jo, només en moments com el d'aquest dissabte trobo la força i el moment de poder dir el que sento sense pors a ridículs o altres tonteries en les que caic.
Petons a tots i a totes i gràcies per facilitar-me aquesta oportunitat.
Eso sí, mecagonla, me faltó tiempo para mucha gente. Ya sabéis, cuando queráis, una cervecita. Invito yo que para eso no me saqué el carnet de conducir.
La verdad es que estuvo bien.
Avui anava a passar un mail al comité per la bona estona que ens van fer passar el dissabte,però al veure això m'apunto a fer-lo aquí en públic.
No penso fer un discurs perque no ho faria millor que els anteriors comentaris, però GRACIES, GRACIES, GRACIES, GRACIES, GRACIES...................
Només vull demanar disculpes als que no vaig conèixer en el moment perque tal com vaig dir-li a la Maribel Rodriguez de vegades sóc d'efectes una mica tardans i que després de la jornada de reflexió d'ahir sí que recordo moltes coses de la Maribel i també, i ho vull dir aquí d'en Josep Lluís Salto que no recordava però després de veure el llibre el recordo perfectament.
Bé, només donar-vos les gràcies i deixo pas als comentaris poètics per els altres, jo no sabria expresar-me tant bé.
P.D.: MANOLO QUEREMOS UN MAIL TUYO A DIARIO!!!!!!
Hola Manolo y Mireia,
No voy a repetiros lo qué pensamos muchos sobre la organización del evento. Solamente voy a enviar una información para que aquellos que se quieran ver -está vez con hijos, si tenéis- lo puedan hacer el próximo domingo en el Centro de Educación Ambiental de Can Coll del Parc de Collserola, carretera de Cerdanyola de Horta, km. 2 (08290 Cerdanyola del Vallès) por la mañana.
Creo que tras los muchos comentarios y vivencias recordadas, algunos de los compañeros y compañeras que asistimos y con los que entablé conversación tal vez les agrade un acto como el que te envio. Esta vez con familia incluída.
Bueno, te agradezco que envieis a todos la información y el archivo con el cartell de la FESTA DELS OCELLS.
Un abrazo
Juanjo Montero
LA FESTA DELS OCELLS AL PARC DE COLLSEROLA
DIUMENGE, 5 D’OCTUBRE DE 2008
Hola... encara estic paint tot plegat. Es dificil explicar la sensació de proximitat que vaig tenir aquesta nit de dissabte. La veritat es que esteu tots igual, per moments semblava que no havien passat els anys.
Ha estat maco aquest viatge al passat En poques hores vem fer classe, vem fer campana, vem anar d'excursió, de viatge, al frankfurt,..
El meu agraiment als que han fet possible aquest esdeveniment
Us vull tornar a veure!!!
Hola... encara estic paint tot plegat. Es dificil explicar la sensació de proximitat que vaig tenir aquesta nit de dissabte. La veritat es que esteu tots igual, per moments semblava que no havien passat els anys.
Ha estat maco aquest viatge al passat En poques hores vem fer classe, vem fer campana, vem anar d'excursió, de viatge, al frankfurt,..
El meu agraiment als que han fet possible aquest esdeveniment
Us vull tornar a veure!!!
No vaig poder esperar que pengèssiu aquesta secció i les meves impresions estan explicades a TIC-TAC,TIC-TAC...(que és com encara em va el cor).
Vaig sortir molt abans de casa perquè no podia aguantar més i com vaig aparcar el cotxe al tanatori de les Corts,vaig anar a xafardejar el pabelló rosa (mai més l'havia vist).Quin canvi!
Tot ajardinat,restaurat,amb accés per minusvàlids...Vaig pujar les escales i vaig mirar a dins per la finestra:tot blanc,ple d'ordinadors i arxius,oficines!
Em va venir al cap les voltes que havíem fet per aquell jardí laberíntic, corrent, a la classe de gimnàstica.Tots plens de pols!
Vaig baixar pel carreró que havia crescut, en amplitut, a banda i banda per les voreres,i en vista,perquè havien tret el mur que no deixava veure el Camp Nou.
Abans d'arribar al final, em vaig endinsar per la porta per on vam sortir, i vaig quedar meravellada per tots els edificis modernistes del recinte.Tot allò que estava mig abandonat!
Quan vaig trobar l'entrada de l'insti eren 3/4 de 6 i darrera meu em seguien 2 nois que no vaig reconèixer en el moment,però quan vaig entrar al gimnàs seguint el sò del xivarri,vaig començar a saludar a tots els organitzadors (qui tenien avantatge per reconeixer-me)i de seguida vaig caure que el que em seguia era un dels ex-companys del meu grupet,el Miquel Angel Pérez i Emilio!Quina al.legria!Ens vam abraçar fort de forma impulsiva,segurament també per descarregar els nervis que portàvem.També reconeixia a l'altre,el Sr. Fran Ponce!
Em vaig tranquilitzar doncs era probable que no em costés tant recordar a tothom com em pensava.
A les 18.30H havia quedat amb 2 amigues al començament del carreró i al sortir a buscar-les ja hi havia un grup de gent reunida allà,on sempre,com abans.
I va ser quan vam jugar al "qui és qui".Va ser molt divertit.
De les persones que et sonaven la cara no et sortia el nom i a l'inrevés.Però poc a poc vam anar recordant i quan va arribar el David Novelles... un altre salt al cor i una altra abraçada impulsiva(com una boa constrictor).
Tot plegat va ser molt fort!Moltes emocions juntes.Indescriptible.
No vam tenir temps ni de deixar anar una petita llagrimeta,era tanta la il.lusió que no podíem perdre temps!
Crec que cap de nosaltres podrà oblidar mai aquesta trobada i ho agraeixo molt a tots els que ho han fet possible (encara que sembla que tot el mèrit el té el Sr. escrivent Manel Garcia,doncs era el que donava la cara).
Respecte a la festa dels ocells,em fa molta ràbia no poder-hi anar però és que tinc guàrdia 12 h.
Si es posa algun nen malalt em veniu a veure a Pediatria de Sant Boi,em faria molta il.lusió!
Bé,sempre us portaré en el meu record,tant si ens veiem més o no(espero que sí!)
MUA!
Nois i noies: estàveu tots més simpàtics i afectuosos que en les millors de les expectatives. I teníeu un aspecte no només idèntic al de fa gairebé trenta anys sinó millor! Vaig sortir de casa a les sis de la tarda, i hi vaig tornar a les sis del matí. ¿Tenia altre cop disset anys? L’endemà, el concert de timbals que va ressonar dintre el cap em va fer adonar que no. Però durant aquelles dotze hores, sí. Fins aviat, amics.
Enric Virgili
Hola, companys:
Tant de temps esperant, i dissabte va passar un tren ràpid, que ha deixat polsaguera, sentiments en ebullició i llàgrimes i mocs i riures i caigudes d'ull. Tornar a la rutina de senyors i senyores, de respectables madurets que han tornat a jugar al misto és bastant dur.
Peró aquí som de nou, somrient amb cara de putes quan un record de dissabte ens penja com si fòssim ordinadors.
Gràcies a tothom per nèixer i coincidir amb mi. Sou els millors figurants que podria haver imaginat per aquella època de la meva vida. Es veritat, que quan ens vàrem veure per primer cop, mig tancàvem els ulls per intentar esbrinar qui collons s'amagava sota aquelles arrugues, qui era aquell tio amb cabells blancs, qui hi havia a sota de la bitlla de Humor Amarillo, tan enorme i graciosa, o com seria aquell que reia per allà quan devia tenir cabells, per si es semblava a algú que coneixia.
Nomès alguns i algunes, dolents de mena (segur), havien pactat amb el diable. No poden ser més que àngels de la mort, gent com la Ester Cebrián i els seus ulls de mar llunyà, com la Mena i la seva perenne expressió de nena, com en Marqués i la seva ració de neu ben repartida per la cara, com en Melendo i el seu cos de vint anys, o com la Sílvia Ruiz amb els seus ulls de túnel del misteri i el seu somriure de nena dolenta que està pensant quina més fer. Molta gent està molt semblant, pero tacada pels anys (inevitablement), peró aquests (i d'altres que em deixo) estàn igual o millor que llavors.
El cas es que, quan anava avançant la nit, poc a poc, semblava que tothom s'anava treient la disfressa, i anaven desapareixent els plecs de les cares, els kilos de les panxes i les hòsties de la vida, i quan erem al garito, havent menjat poc i havent begut una mica, em semblava tornar a ser a Lassèrium, envoltat de tots els meus companys (nomès faltava la veu d'en Carlitos Alcántara per tocar els collons al respectable).
Gràcies, un cop més, per aquesta nit meravellosa, per ser un cop més els meus íntims desconeguts, per fer-me tornar a parlar de coses que eren estancades en els racons més cabrons de la memòria i per fer, per un cop únic a la vida, que haguem pogut jugar entre tots al més entranyable joc d'endivinalles que ningú pot crear.
I ja s'han acabat les xorrades. El proper escrit, si existeix, tindrà un tó més desenfadat, peró encara el neguit dels sentiments mal col.locats em fa sentir la necessitat de dir-vos aixó.
Petonets per a tothom.
David Novelles
Que vella que m'he fet! Vaya resacón. I allò que ho delata no és tant el físic, sinó l'endemà d'una festa.
Jo vaig anar a dormir a les 4h (i no vaig ser de les últimes). Em va costar agafar el son de tanta excitació, però finalment ho vaig aconseguir. A les 11h de matí del diumenge no podia amb la meva ànima i només vaig ser bona per arribar al sofà, i del sofà traslladar-me a la gandula, i de la gandula a la cadira (per dinar) i de nou al llit (migdiada), al sofà, i a la gandula.
Els rastres dels excessos encara són visibles avui, no només en les ulleres que faig, sinó en què he anat zombi toooot el dia. Això als 15 anys no passava! Podia arribar a les 7 del matí, fer una dutxa i al carrer com si res.
Mireia Mayolas
Pots sopar
Ahora mismo tengo una mezcla de alegria y tristeza, alegria por que el reencuentro fue genial, tristeza porque hoy ya no puedo estar con vosotros y no sé cuando eso volverá a suceder y esa sensación de incertidumbre me deja vacio.
Espero cuando menos ir sabiendo de vosotros por medio de este blog
Por cierto Carina me llamas Sr.Ponce, eso me preocupa tan mayor me vistes.Voy a tener que hacerme metrosexual y empezar a usar cremas antiarrugas.
Hola a tothom
No se que més dir al que ja s'ha dit. Només que sí que estic segur que molts/es de vosaltres teniu un pacte amb el diable o quelcom semblant perquè esteu, si no idèntics (això és una mica utòpic), gairebé i alguns/es fins i tot millor.
Anava una mica amb l'espectativa de com aniria i la veritat és que m'ha encantat trobar-me amb tots/es vosaltres, amb tots/es. I, evidentment, amb algunes persones m'ha agradat especialment. Les afinitats són part de la condició humana com a éssers socials que som.
Crec que vaig ser l'únic que va anar amb descendent. I em va anar be perquè pel que veig, el meu fill em va salvar d'una nit "mogudeta"... El tema astronòmic m'ha acostumat a passar moltes nits sense dormir però les gresques ja no aguanto com abans... :-))
En fi, ja seguirem parlant. Només afegir per ara que, en la meva opinió, crec que pagaria la pena mantenir viu, si més no, aquest blog i fer algun comentari de vegada en quan o fer alguna proposta d'activitat com la que ha fet en Juanjo (que, per cert, m'agafa a la Capital del Imperio) :-)
Si això serveix per a que no es perdi el contacte del tot doncs això que s'ha guanyat. En cas contrari, el vespre-nit de dissabte crec que haurà estat inoblidable per únic.
Tots/es som realistes i sabem que tothom te la seva vida però per a fer coses no cal ser cent ni cent-vint. Un grupet més reduït tampoc em sembla una opció dolenta. Simplement, s'apunta qui pot i ja està.
Per la meva banda, si la cosa surt com ha d'anar i des de l'Associació Astronòmica Josep Mª Esteve-Montsec podem preparar alguna cosa, prometo intentar fer-vos una proposta per a la Fiesta de las Estrellas dins del marc de l'Any Internacional de l'Astronomia 2009. Ja us diré... però si finalment no surt no aneu fent-me mala fama, eh? ;-)
Petons a totes i abraçades a tots
Josep Lluís Salto
Bon dia!
Fran,no et molestis pel qualificatiu de Sr.
No cal ser gran en edad per ser un senyor,simplement em va sobtar la diferència entre aquell nen petitet que jo recordava i el noi ben plantat que em vaig trobar.
Total,"que estás divino",no tinguis manies!
Sobre la iniciativa d'anar enunciant trobades aprofitant activitats públiques,em sembla molt interesant.El que us demanaria és que ho féssim amb temps,doncs cal organització prèvia.
I Lorena? Algú la va conéixer?
Sincerament,qui no va tenir la curiositat de saber qui era?
Realment algú recorda l'existència d'una Lorena a la classe?
Segur que va ser una broma,però totalment creïble i va colar.
Pot confessar l'autor tan ingeniós?
No hi havia prou intriga que algú encara en va provocar més?
Estic encantada de seguir parlant amb vosaltres,encara que sigui a distància.
Records a tots!
Hola!
Carina , Lorena fue una broma, se quien la hizo, pero que sea él el que se descubra.
He de decir que me hubiera gustado estar mas con todo el mundo, pero me era imposible,lo intentaba , pero no podía , cada vez que veía una cara detrás de la sonrisa descubría a un compañero o compañera, amigo o amiga que me traía infinidad de recuerdos y quería ir almacenandolos , por que la noche del sábado, era como agrupar cuatro años en un instante, y quería guardarmelo todo.
Desde aquí quiero darle las gracias a Manolo, creo que nadie lo hubiera hecho mejor, no se como describir su esfuerzo y su dedicación, para que este evento saliera tan bien, Manolo te has ganado un rincón en nuestros corazones de por vida, se siente.
Y Mireia tan atenta a todo, siempre dispuesta a realizar lo que Manolo proponía, haciendolo todo facil, simplificando y trabajando de valiente.
Nunca podre expresar en palabras todos los sentimientos que tengo.
Petonets
Senzillament…. espectacular !!!
Es curiós, doncs abans de la trobada tots estàvem emocionats, nerviosos i amb moltes ganes de retrobar-nos, però resulta que ara, desprès del retrobament, encara tinc més ganes de tornar-nos a trobar.
Conclusió: AIXÒ S´HA DE REPETIR !!!
Us confessaré que abans de la trobada tenia una por (que evidentment no vaig expressar per no ser de “mal agüero”) i era que mentre tenia clar que tots ens reconeixeríem (si encara reconeixem a la Cher o a l´Esther Cañadas amb les operacions que s´han fet, com no ho faríem nosaltres !!), m´inquietava que al cap de mitja hora de converses sobre com ens anava, les converses anessin “afluixant” i comencessin a “passar àngels” i no sapiguèssim que més dir-nos. Vaig “flipar” per que va ser tot el contrari, quan més temps passava més parlàvem i gairebé havíem de demanar permís per poder dir alguna cosa als corrillos que es formaven (si només vaig “pillar” quatre canapès mal comptats i sé que no vaig ser l´únic!!).
Encara que és reiteratiu, crec que no està de més continuar agraint al comitè organitzador tot el seu esforç (i eficiència), especialment voldria agrair al Manolo pel seu “savoir faire” com a dinamitzador de la trobada i per tenir una paraula i un e-mail adient per a cadascú ( i mira que som diferents !!) (Manolo “eres lo más”) i a la Mireia per la seva feina creativa creant les eines de participació i el record gràfic que ha fet que la trobada no fos una acte “amateur”.
Molts petons a tots!!
Francesc
ÉS IMPRESIONANT!
Ara sé en tot moment qui escriu els comentaris.
Puc posar cara i cos a tots els noms i això és molt més relaxant que abans de trobar-nos.
Tinc una idea!
Podríen fer una retrobada per gastar tota la beguda que va sobrar.És una pena que hagi sobrat tanta! El problema és on.
Hauria de ser un lloc molt espaiós,"un botellón" potser?.
Però on no molestem a ningú.Algú té la idea d'on podem anar?
AJUDA MANOLO!!!!
Las ganas de volver a veros es grande, cinco minutitos para cada uno se hizo corto. !Y me faltó tiempo para otros muchos!.
La idea de Juanjo es perfecta y Jose Luis Salto ya ha ofrecido otra posibilidad para el año que viene. Y las dos son fantásticas para ir con la familia. Que los niños esten entretenidos con lo que ofrece lo reunión y nosotros los mayores (aghhhh, ya somos mayores -me respondo a mí mismo, ¿y qué? a mucha honra) divagando sobre el mundo mundial y riéndonos un rato.
Pero (siempre hay un pero) organizar un encuentro de tanta gente tiene su complejidad. Sólo que la agenda le vaya bien a tods ya es un milagro, posible eso sí.
Por tanto, desde aquí invito a Marga, Susanna, Mamen y, me parece que también Pau Medrano y Chomi, que se suelen reunir con las familias una vez al año para que nos pongan ellos la fecha -creo que suelen hacerlo para la primavera que va muy bien porque el tiempo meteorológico suele acompañar- y allí nos podamos reunir bastantes.
Os parecerá lejos pero si entre todos mantenemos vivo el blog (y eso lo iremos viendo rápido), abriendo nuevas secciones y colaborando la gente con comentarios no será difícil conseguirlo.
Por otra parte, yo intentaré ir quedando con gente estos meses. Creo que todos deberíamos hacerlo, recuperar viejas amistades y todo esto contribuirá a que el espíritu de grupo que compartimos y hemos podido recuperar se mantenga.
Para mí esto ha sido una alegria y depende de todos que no la dejemos perder. No nos dejemos engullir por el dia a dia. Tampoco es tan difícil quedar de tanto en tanto.
Una cervecita con gente a la que quieres no tiene precio.
Hola gent! dir-vos que estic encantada, encara penso en el dissabte, en l´estona que vaig tornar a fer campana i a passadisejar entre classe i classe, us veia a tots com en aquells anys en que començavem a ser grans.
Estem tots fantàstics!!
Al comité els hi dic que va ser tot perfecte, no em vull fer repetitiva..però gràcies pel retrobament!
Una abraçada molt gran per tots!
i la propera cuando la liamos Manolo?
Silvia Mitjans
Hola, vuelvo a ser yo, Lorena. Escuchadme, no es ninguna broma como se ha dicho por ahí; estuve el primer año de oyente, por eso no salgo en las listas oficiales, los años siguientes fuí más esporádicamente, sólo a las asignaturas que me interesaban, no por las materias sino por el grueso del alumnado que mantenían mi cuerpo incandescente.
Carina, no me viste pero fui, tu estabas deslumbrante y me quitaste toda la nueva clientela; estamos en tiempos difíciles y me encantan los simposios para captar clientes, pero chica, contigo lo tuve difícil, eh, sin rencor alguno, cada una en su sitio. El encuentro me pareció irrepetible, los chicos un poco fríos pero simpáticos, aunque hacia el final se destacaba algún que otro jinete galopante que iba en busca de su princesa que pensaba no volvería a ver jamás. Yo desde aquí, en la esquina con mi portátil, voto por encuentros quinquenales, lo de llevar a la familia para mi es de gran dificultad, como podéis entender. Por último confesaros que Fernando Franco no vino porque nos llevamos muy mal desde la última escisión. Besos a tod@s
Potser em quedarà seriós peró volia dir:
Tots teniem por. Por de retrobar amistats que feia tants anys no vèiem. Tots teniem por de no saber que dir. A tots ens feia una il.lusió tremenda la trobada. I el curiós del cas és que va arribar dissabte i sabeu que em va passar: vaig adonar-me que vaig obrir una capsa que tenia tancada dins del meu cor.
Els ulls no enganyen i vaig veure ulls de por quan entràvem i ulls de satisfacció quan sortiem.
Quan em vaig retrobar amb els vells amics, a pesar dels canvis i dels anys, vaig sentir que encara els coneixia a tots, que vam descobrir la vida junts i això és difícil d'oblidar.
He de dir que al meu cor guardo als vells amics, però se'n hi han afegit de nous com la Mireia, l'Ana i com no el nostre estimat MANOLO.
Aquesta setmana tinc un problema, no sé en quin racó del meu cor he de gaurdar tots aquests sentiments barrejats.
Bé, no sé si heu entes el que us volia dir però no sé ordenar-ho millor.
De totes formes em sembla bé que la gent vagi convidant a activitats diverses doncs sempre n'hi haurà alguna a la qual hi podràs anar.
De totes formes si que és cert que podríem intentar buscar una fórmula per retrobar-nos encara que sigui d'any en any i d'una altre forma (això ho deixo para las ánimas pensantes). Jo des d'aquí m'ofereixo a ajudar en el que sigui (encara que sigui només a incordiar al Manolo via mails o comentaris).
No sé si s'enten el que he possat però ho posso doncs ho he escrit tal qual em sortia.
Hola Lorena!
Yo también te quiero aunque te descubriste en un comentario cuando dices que hay profesiones y vidas muy interesantes aunque sean mentira.
Mil abrazos y sigue así de malo-a.
LIANTE!
Carina que la "Lorena" no soy yo. La noche del sábado me lo comentaron un par de personas. Y os aseguro que no soy yo. sé quien es pero haré como Ana, que se descubra la persona autora. Os juro por las inundaciones que han habido en mi pueblo (Padul -Granada-) que no soy yo.
Manolo me tienes preocupada,creo que sufres una doble personalidad.Pero no pasa nada,cuando aparece Lorena seguro que estás más feliz.
Yo aporté mi Lorena particular,mi hermana, que vino a tomar unas copas con nosotros y se hizo pasar por ella.
Le gastamos una broma a uno de vosotros presentándosela como tal y nos reimos un montón.Al final,mi hermana confesó que no era verdad y el chico dudaba de ello.Fué una broma improvisada,sin mala intención.¡Tengo una hermana loca!
Estoy impaciente por leer más comentarios,¡ANIMO!
Podríamos crear el club de fans de LORENA (una nueva sección)
Petonets.
Carina,no estes preocupada, para nada me sento mal el tratamiento de Sr. pero hice referencia al tema del tratamiento por aquello que seguro que nos ha pasado a todos alguna vez que se te acerca un adolescente y te dice: "tiene usted hora" y tu piensas de "tu" chaval que yo tambien soy joven. Pero visto como lo planteas, me ha subido la autoestima un 100%, ¡¡¡Gracias!!!.
La noche fue estupenda en general y conversando contigo y tu hermana me lo pase genial, írradiabais alegria y simpatia por los cuatro costados.
Muchos besos para las dos
PD: por cierto yo tambien sé quien es Lorena, pese a los esfuerzos de tu hermana por convencerme de que era ella.
Hola sóc la Mercè Mestres.Primer de tot donar les gràcies per deixar-me complir un somni.Sempre em preguntava per què mai vaig tornar a veure ningú vivint a la mateixa ciutat. Era quelcom k sempre em pesava, era molta l´enyorança...Va ser una època, per a mi,innolvidable i molt important.M´havia sentit molt estimada i molt valorada, cosa k després a la Uni va ser tot un gran fracàs... Donc moltes gràcies a la Laura Blanca pel seu memorión i paciència,al Papi per la seva tendresa i a tots els demés per recordar-se de mi,perdoneu la meva amnesia (a vegades m´espanta fins i tot).També una menció molt especial pel Jose Luis Pardo.Espero recuperar els bons costums d´escriure, pensava k no valia la pena...Gràcies per animar-me,intentaré no decepcionar-te.Us envio el meu e-mail k no hi era al llibre.Moltes gràcies a tots per fer-me sentir vivíssima,molts petons. merce.mestres@telefonica.net
Hola Carina!
Carina doy fe que Lorena no es Manolo.
De verdad creetelo.
Petonets
Hola a tots!
Fran,ets molt bon actor.En cap moment vaig sospitar que sabies que t'estàvem prenent el pèl.Pensàvem que érets la víctima i ho vam ser nosaltres.
De totes maneres va ser divertit i ens ho vam passar bé,va valer la pena.
M'heu deixat descolocada si em confirmeu que Lorena no és Manolo,però el que és segur és que la idea va sortir de l'organització o d'algú molt proper.Potser "la prima"?
No m'extranyaria doncs el comentari de les princeses...
Hauríeu d'haver vist la cara de les princeses quan es van llevar al migdia següent!
Recentment ens estem relacionant a través del facebook però és un embolic.Demano ajuda i tampoc me la saben donar.Hi ha algú que sàpiga ben bé com va?Només faig que clicar a tot arreu i no sé què faig.Seguiré intentant...
Animeu-vos a entrar doncs les possibilitats són molt interessants:pots enviar missatges que et contesten,penjar fotos, vídeos (intentaré penjar el que vaig filmar al sopar),compartir-ho tot amb els amics que vols...
És una eina amb moltes perspectives per nosatres si volem seguir en contacte.
Petons per tots i totes.
Laura Blanca per a Mireia i Manolo: moltes gràcies per fer possible aquest retrobament. Sempre vaig tenir present a la memòria molts companys d´aquell temps,i a vegades pensava en què passaria si ems trobessim i ja ha passat!!.Sempre he guardat molts bons records de l´insti, hi vaig ser molt feliç.Guardo especials records de la Mercè Mestres, el Jordi Rosell, Angel Cano, Caty, Mari Paz, Glòria, Pepe Navarrete, Ventura, Araceli i del Papi del que encara continuem sent els millors amics del món. (segur que em deixo algú per mencionar)I de la Mireia y Begoña que vam anar juntes a la facultat. Petons per a tots que esteu molt guap@s!!! i per al profes també!!!
Veig que ja ningú escriu al blog,estem massa ocupats amb el facebook!
La veritat és que ens falta nivell,a uns més que a uns altres.
Jo sóc incapaç de fer un àlbum de fotos.Us agraïria que m'expliqués algú els passos a seguir.
Manolo!Ajuda....!Tu ho has aconsseguit!
Petons.
No sabria ni explicar-lo. Crec, només crec, que a la primera pàgina que et surt quan entres posa allò de publicar doncs hi ha una pestanya que et permet crear un album i posar moltes fotos. Això em va passar el primer cop perquè després només em deixa posar una i només he pogut afegir més agregant al primer que vaig fer. Un rotllo vaig perdut total. Si no entra en fotos i investiga, a veure que surt.
Una cosa, si tens el Active X control res però sinó millor que tu baixis (ja t'ho indica quan vols agregar fotos) perquè és molt més ràpid i va millor.
A veure si entre els que es van apuntant hi ha algun de mès espabilat que nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada